Joan Laporta, un baró rampant

He seguit el primer Laporta president, el candidat a president de la Generalitat, el diputat, el regidor a l’Ajuntament de Barcelona, el posterior candidat a la presidència del Barça perdedor i el guanyador. Parlem de 20 anys de perfil públic captivador, boníssim per als mitjans i probablement perillós per a la gestió d’una entitat com el FC Barcelona.

Laporta és l’única persona en 44 anys de professió que m’ha cridat en un espai públic. Va ser fa 20 anys, a l’avantsala del restaurant Drolma, avui desaparegut. Esperava el meu convidat assegut als sofàs situats a l’avantsala del local quan va entrar acompanyat de dos o tres directius. Havien quedat en el reservat del Drolma amb el president de la Federació Catalana. Em vaig aixecar de manera educada per saludar-lo i dirigir-li un protocol·lari "com estàs". La seva resposta va ser violenta des del principi, i cridant, va respondre: "¿Que com estic? Sou una colla d’hipòcrites. Tot el que publiqueu són mentides. Ets un impresentable. Tot ho falsegeu. Sou una farsa". Els crits segurament van arribar a la cuina. El mateix Fermí Puig, la gran amistat del qual hem perdut tots dos per desgràcia, va sortir dels fogons i va tancar les portes que donaven accés al restaurant. Em va sorprendre la seva reacció. La notícia a què feia referència explicava la relació d’Alejandro Echevarría, el seu cunyat, facilitador llavors de la plantilla del Barça sense estar en la directiva, amb la Fundació Francisco Franco. Aquella informació de l’excel·lent periodista esportiu José María Sirvent, que en pau descansi també, va trastocar absolutament la imatge que ell volia donar.

Vehemència

Notícies relacionades

Els galls i ‘El 47’

Amb les pensions no n’hi ha prou

Laporta té una intel·ligència emocional excel·lent. Ell és el seu únic enemic i aquest error l’oculta exposant els que diu que volen fer mal al Barça. Les seves accions no controlades ho expliquen. La botifarra descarada mostrada a les instal·lacions de l’estadi King Abdullah de Jidda, a l’Aràbia Saudita, on es jugava la final de la Supercopa, demostren la vehemència i la testosterona amb què es mou. Són els seus actes, com el ridícul fet per Luis Rubiales a la llotja d’una altra final, al tocar-se les parts en senyal de consolidació dels seus èxits, qui els delata. Tots dos van ser fets en espais públics i esportius, i en els dos casos van ser enxampats. Ves a saber en altres moments, com el ja relatat.

Em recorda a la novel·la d’Italo Calvino El baró rampant. Cosimo Piovasco, baró de Rondò, és un dels meus personatges literaris preferits. Amb 12 anys va decidir que, com que el seu entorn familiar era d’una disciplina excessiva, viuria millor a la copa d’un arbre. I allà se’n va anar, i allà va habitar entre branques fins que se’n va anar amb un globus. Així Laporta segueix entre branques, al seu món, entenent de manera vehement que els altres no saben. "Jo soc així", va dir en roda premsa. Però això no soluciona res..