Reflexionar
Donar-se uns dies és una fantasia. Implica sortir del pas del temps, suspendre’l en algun sentit, i que quan tornis a incorporar-te al seu transcórrer, les coses segueixin on les vas deixar tal com estaven, poc menys que esperant-te, perquè t’estimen. Quin luxe. O quin riure. Qui no voldria agafar-se un temps, balancejar-se sobre la realitat, per veure què fa una vegada s’hi reincorpori. Què fa, ¿respecte a què, concretament? Home, doncs al que sigui, a res en concret, però alhora a tot.
En "Donar-se uns dies" es barregen sàviament la indefinició i la concreció. Posem que t’agafes el teu temps per veure què fas amb la teva vida, amb la teva feina, amb un possible canvi de look, amb la teva relació, amb l’assegurança del cotxe, amb la sandvitxera, que ha perdut adherència, amb aquella novel·la que vas deixar en un calaix, amb el sofà vell, que fa pena, amb el viatge al Japó, amb les cendres del teu pare, amb l’abric de pèls nou, amb la por del futur, o amb la por del passat, amb la col·lecció de centenars de pel·lícules en VHS per a la qual t’has quedat sense lloc, amb la calvície en curs, amb la pujada del lloguer… Agafar-nos temps és el que volem i només pocs ho aconsegueixen. Recordo que, fa ja bastants anys, al poc de treure’m el carnet de conduir vaig tardar vint-i-cinc minuts per aparcar el cotxe. No sé si algú va ser mai tan pacient amb aquesta maniobra. Era de matinada i pel carrer Pérez Constanti, a Santiago, no passava ningú, per sort. A l’acabar, vaig baixar del cotxe a admirar el que havia fet. Continuava estant mal aparcat, però des de la cinquena planta de l’edifici del costat, una senyora es va posar a aplaudir-me.
Ben pensat, necessitaries donar-te uns dies –posats a demanar, per què no unes setmanes– per a un milió de coses, petites o grans, importants o de poca importància, perquè d’altra banda ja no està gaire clar què representa avui la importància, on rau, on condueix, qui la fixa. De vegades fins i tot s’oculta sota el que no la té. Això és així, i punt. Una altra cosa que també és així, i punt, és que no pots donar-te uns dies, només faltaria. Ni tan sols unes hores de res. El temps no s’atura, la vida no t’espera, la realitat no conté la respiració per ningú. Perquè qui té uns dies, em refereixo a uns dies de sobres, que pugui malversar sense que li surti car en algun sentit. Gairebé no tenim temps ni per no agafar-nos uns dies, com el tindrem per agafar-nos-els.
Notícies relacionadesLa realitat t’arrossega com una sabatilla deslligada, fins que la teva vida consisteix a saltar d’unes decisions a les altres, sense respir entremig. Mentrestant, al teu cap ressona el mateix crit contínuament: "¡Acció!".
Fer coses, i coses, i més coses, és l’imperatiu del nostre temps, de manera que a l’acabar el dia no saps ni el que has fet. És clar que necessitaries donar-te uns dies. Impossible no necessitar-ho. I alhora, impossible agafar-te’ls. Potser caldria començar per concedir-se uns dies per estudiar la possibilitat de concedir-se uns dies de veritat.
