Els matisos de la desigualtat salarial

Els editorials estan elaborats per l'equip d'Opinió d'El Periódico i la direcció editorial

L’Organització Mundial del Treball (OIT) situa Espanya dins dels països amb menys bretxa entre els salaris més alts i els més baixos, dins d’un panorama global en què la desigualtat salarial s’ha reduït en les últimes dècades, tot i que amb clares discrepàncies entre països en els quals aquest procés s’ha produït de manera decidida i d’altres que, en canvi, han seguit el camí invers. Sigui quina sigui l’evolució general o particular, segons el criteri d’aquest organisme dependent de l’ONU en tots els casos aquestes diferències "continuen sent inacceptablement altes". L’informe mostra que, a nivell mundial, el 10% dels treballadors amb sous més baixos guanyen només el 0,5% de la massa salarial (un repartiment semblant es dona a Espanya), mentre que el 10% amb retribucions més elevades guanya gairebé el 38% (el 23%, en canvi, a Espanya). L’increment de l’acumulació de riquesa global en un reduït grup de megamilionaris (amb conseqüències polítiques de les quals el president dels EUA Biden ha alertat en el seu discurs de comiat) no pot ser traslladat directament al que passa entre els assalariats, fins i tot si entre ells incloem els que exerceixen funcions directives o treballen en sectors on es cotitza el talent.

El fet que Espanya se situï entre els països amb baixa desigualtat salarial en termes relatius respecte a països com França, Itàlia o el Regne Unit té diverses causes, moltes amb implicacions positives en termes d’equitat. D’altres podrien no ser-ho tant en termes de competitivitat. S’hi ha sumat la disminució de la inflació, la compensació parcial del nivell adquisitiu perdut durant aquesta fase inflacionària gràcies als increments salarials (tot i que els indicadors són lleugerament discrepants entre l’informe de l’OIT, que assenyala una petita pèrdua des del 2021 de l’1,5%, i del 4,5% des del 2008, i l’INE espanyol, que en canvi aprecia un guany de vuit dècimes des del 2018), l’increment sostingut del salari mínim i altres polítiques anticrisi de component redistributiu.

Un altre informe publicat aquesta mateixa setmana advertia que, a Espanya, la bretxa salarial entre les grans empreses i les petites va augmentar durant el 2024: les primeres van incrementar les seves remuneracions tres vegades més que les segones. Observar els indicadors difosos per l’OIT des d’aquest prisma podria fer arribar a una altra conclusió menys satisfactòria: a interpretar l’inferior creixement de les retribucions més elevades a Espanya com a reflex de menys presència d’empreses més grans i competitives internacionalment. Amb tot, una cosa són les retribucions salarials i una altra la renda real. I aquí apareix, com assenyalava un article publicat aquesta setmana en aquestes pàgines per l’economista Carme Poveda, un factor de desigualtat que cada vegada té més pes: la dels que han de fer front amb el seu sou a l’escalada del mercat del lloguer, o ni tan sols poden plantejar-s’ho, com passa entre gran part de la població més jove, i la dels que queden a resguard d’això a l’haver pogut accedir a una vivenda en propietat o haver aconseguit un pis amb algun tipus de protecció pública. Un motiu més per posar al centre de les polítiques públiques reals (i no només al del discurs polític, tot i que això ja representi un avanç) la creació de condicions que permetin l’accés a aquest dret en condicions assequibles a cada nivell de renda.

Temes:

Salari mínim Salaris Espanyol

Inicia sessió 0 Comentaris