¿Negociar a puntades de peu?

El candidat del PSOE, un constitucionalista que havia recolzat el 155, havia de ser investit per JxC, el líder del qual, perseguit pel Suprem, havia fugit a Waterloo. Va ser un pacte difícil. Gairebé contra natura. Però es va fer perquè Puigdemont era la frontissa imprescindible. El PSOE va haver de subscriure –via Santos Cerdán– alguns documents pèssims i prometre l’amnistia i, a canvi, Junts va votar la investidura. Pura realpolitik.

Però el pacte era inestable per definició. Al contrari que a ERC, a Puigdemont no el lliga cap solidaritat amb l’esquerra. Ni, com en el PNB, interès a consolidar el seu autogovern. No tenia, doncs, gaire recorregut i aquest ha sigut el gran drama de la legislatura. Ara sembla que el PSOE rebutjarà l’estranya proposició de Junts que Sánchez se sotmeti a un vot de confiança. Aquest vot és una exclusiva potestat del president del Govern i tot i que s’hi sotmetés i el perdés no tindria cap altre efecte –no menor– que un gran descrèdit polític. I seria un perillós precedent. Sánchez sembla haver decidit que no podia seguir endavant amb Puigdemont posant-li cada dia condicions més humiliants. Tot i que amb Sánchez i Puigdemont res és segur.

Però el preu a pagar –segons Junts– seria el bloqueig de la legislatura. Res de Pressupostos del 2025. I si fins ara les negociacions havien sigut punt a punt i a matadegolla, ara les relacions –no sabem quines– serien a puntades de peu. Cosa que no vol dir definitivament trencades.

L’objectiu de Puigdemont és la Generalitat que creu que li ha robat Salvador Illa, amb la complicitat d’ERC i el suport de Sánchez. No li interessa deixar-lo caure perquè encara estan pendents l’amnistia i altres coses. Però no té cap interès a consolidar-lo. L’Espanya progressista no és el seu horitzó. I a diferència del PNB no governa Catalunya amb el suport del PSC, sinó que el PSC ha trencat la majoria independentista i Illa pretén governar Catalunya a llarg termini. Per a Puigdemont, no el pitjor del pitjor, però gairebé gairebé.

Puigdemont no vol, a curt termini, fer caure Sánchez. Primer per l’amnistia, que el PP (i Vox) han recorregut al Constitucional. Segon, perquè votar una moció de censura constructiva –així són a Espanya– amb Feijóo de candidat i ajuntant els seus vots al PP i a Vox el faria perdre credibilitat a Catalunya. En l’última enquesta del CEO de la Generalitat, el polític preferit per presidir Espanya (28%) era Pedro Sánchez i Feijóo només ho era, empatat amb Yolanda Díaz, per al 3%. I entre els electors de Junts la inclinació per Sánchez era del 40%. Per tant, tret de gir espectacular de Feijóo, la moció de censura amb què especula –sense creure-hi– el líder del PP sembla, ara com ara impossible.

¿Una moció de censura amb un candidat neutre –un jurista de prestigi– l’únic programa del qual fos acabar la legislatura amb unes immediates eleccions? Avui tampoc sembla probable perquè a Puigdemont li pot convenir estirar la legislatura. Amb aquesta té un gran protagonisme garantit ja que els seus vots són decisius. Perquè Sánchez pugui treure algunes lleis. O per marejar-lo. Res li pot assegurar que en una altra legislatura tingués un paper similar. En les generals del 2023 a Puigdemont li va tocar la loteria. I ningú tira un dècim guanyador.

Notícies relacionades

Via lliure a aclarir el futur de l’amnistia

¿Ja domina el món Trump?

¿Què passarà? Amb Sánchez i Puigdemont tot és possible. Però pot ser que Puigdemont treballi per debilitar Sánchez sense fer-lo caure. Mantindria així el seu protagonisme a Madrid i podria pactar –quan li interessés– amb la dreta econòmica i guanyar certa respectabilitat. I assegurar-se l’amnistia i alguna cosa més amb Sánchez. ¿Si castiga Sánchez debilita també Illa a Catalunya?

Però Puigdemont no és el rei del mambo. Hi ha casos judicials, l’economia és volàtil i l’extrema dreta pot créixer a Europa a l’ombra de Trump, que ja dilluns pren possessió.