Trump, el disruptiu

Sense ànim de ser exhaustiu ni d’entrar en consideracions com què significa la justícia, la reparació, la reconciliació, la memòria o el significat mateix de la paraula pau, ¿quins aspectes hauria d’abordar una hipotètica solució que el president dels EUA volgués imposar a les dues parts, o almenys a una?

1. ¿Quins interlocutors? Abans de començar fins i tot a parlar, seria necessari saber amb qui. Del costat israelià s’estableix la visió més extremista del projecte sionista, que abomina un simple alto el foc. Del costat palestí, no hi ha ningú que representi la causa palestina ni amb capacitat ni amb legitimitat per tancar i imposar un acord: ni Hamàs ni Al-Fatah, ni actors polítics pràcticament inactius com l’OAP o l’ANP. Per no parlar que existeixen almenys quatre realitats diferents de palestins: els habitants dels territoris ocupats, els ciutadans de Jerusalem, els palestins amb nacionalitat palestina i els refugiats. ¿Qui negociaria en nom de qui? ¿A qui imposaria Trump l’acord?

2. Les fronteres. Hi ha dos temes nuclears: la terra i la gent. ¿Quines fronteres tindria el nou Estat palestí? No les del 1967, les acceptades per la comunitat internacional, perquè el domini israelià des de llavors és indiscutible. ¿Les que marquen les colònies actuals a Cisjordània i una part de Gaza que, sens dubte, no tornaran a mans palestines? No n’hi hauria prou per al sector governant del sionisme i seria excessiu per a qualsevol palestí que s’enfrontés a la tessitura de signar aquest acord. De Jerusalem, o de quina sobirania real tindria la nova Palestina, millor ni parlar-ne. El principal problema no seria donar incentius als palestins per acceptar un mal acord; l’escull és que els israelians, l’actor dominant, no tenen cap incentiu per signar unes fronteres que demà serien millors que avui.

3. La població. Imaginant que és possible l’existència d’un Israel i una Palestina acceptable per als que no volen ni sentir parlar d’un Estat palestí al seu costat, la pregunta seria: ¿i la gent? ¿Què passaria amb els palestins amb ciutadania d’un Estat jueu si existeix una Palestina? ¿I amb els habitants àrabs de Jerusalem Est? ¿I amb el dret al retorn dels refugiats que malviuen en països àrabs des de fa dècades? ¿Seria possible un moviment d’aquest tipus de població i els desequilibris demogràfics que generaria?

A més d’aquests tres grans aspectes, hi ha multitud d’altres assumptes que qualsevol intent de pau ha d’abordar, però tot enfocament que aspiri a ser durador passa per aquestes preguntes. Ni les amenaces, ni les recompenses econòmiques ni el pensament disruptiu serviran de res si no es formula una resposta, fins i tot si es tracta d’imposar de manera unilateral una solució a una de les parts.

Notícies relacionades

Líders que aconsegueixen resultats

Prorrogar no és cap solució

Hi ha una espècie de nostàlgia cap als acords d’Abraham que Trump va impulsar en el seu primer mandat, que Joe Biden va semblar respectar i que els atemptats del 7-O van destruir, almenys de moment. Aquella iniciativa canviava certes regles del joc i la correlació de forces, fins a cert punt, creava un nou tauler polític més fidel a la realitat, en què la supremacia israeliana és inqüestionable. Però no solucionaven el conflicte, perquè no abordaven aquestes tres preguntes.

Trump pot oferir respostes noves, correctes o errònies; pot també ignorar o esquivar les preguntes fonamentals, però no les pot canviar.