L’única fe que m’interessa
No existeix, com a tal, definit en els manuals de medicina ni diagnosticat per especialistes, que jo sàpiga, el trastorn per excés d’atenció (el seu oposat seria el TDAH). Però jo el tinc. No em costa concentrar-me. Em passa des que era nena, o chica, com diria la meva tia Tere, que esmento ja que és la causa d’aquestes línies, i a ella tornaré més endavant. No és una cosa que hagi hagut de treballar, una capacitat que hagi desenvolupat. Sempre he sigut així. M’aïllo mentre llegeixo i escric, quan veig una pel·lícula o el capítol d’una sèrie, és igual on sigui. També al mantenir una conversa amb algú, ja que, si estic parlant amb aquesta persona, és perquè m’interessa i, llavors, poso tots els meus sentits, que són més de cinc (¿han sentit parlar de la propiocepció?), en escoltar-la, fixo la mirada als seus ulls i mai la desvio. Actuo igual en les entrevistes, sense importar si soc jo que fa les preguntes o és el meu interlocutor, soc allà, en cap altre lloc. La meva editora diu que aquest trastorn, ben canalitzat, dona els seus fruits, té els seus avantatges, com que entregui (la novel·la, la nota d’autora, els agraïments, un contingut extra) dies abans de complir-se el termini, tot i que això té més a veure amb l’autoexigència, una altra virtut-defecte, que amb l’atenció.
Atendre, com dic, em permet escoltar i no oblidar gairebé res de l’escoltat, tot i que la memòria sigui ficció, un relat subjectiu. Fa uns dies, per exemple, vaig estar prenent un cafè amb Julia Navarro, que és bona amiga i coneix molt bé la realitat d’Amèrica Llatina, ja que fa molts anys que viatja pels països que la integren. Aquell matí, vam acabar parlant de Donald Trump i el seu retorn a la Casa Blanca. "No podem canviar el que la gent pensa, imposar-los el nostre pensament. Hem d’intentar comprendre per què pensen així, què els ha portat a això", em va dir. Es referia a l’alt percentatge d’hispans que en les últimes eleccions nord-americanes va votar pel candidat republicà, el 46%, un 12% més que el 2020, que el millor resultat per al seu partit des de Richard Nixon, segons dades d’Edison Research. De tornada a casa, em va arribar al mòbil l’alerta d’una notícia amb aquest titular: "Un capellà nega la comunió a veïns de dos pobles de Segòvia per ser homosexuals". Aquesta Espanya nostra, vaig pensar al llegir-ho, recordant la cançó de Cecilia, i després vaig recordar el que m’havia dit la Julia, intenta comprendre per què, què els porta a això, però no vaig poder, em vaig omplir de ràbia i de tristesa.
Al cap de poca estona, la meva tia Tere em va trucar per felicitar-me l’any. Té 84 anys, va enviduar fa uns mesos, sempre ha viscut en el poble del qual procedeix la meva família materna, és conservadora perquè la van educar per ser el que li diguessin i veiés, únicament, és creient, catòlica i fidel practicant fins que l’artrosi la va tombar i va haver d’acontentar-se amb veure la missa a la tele. Quan vaig publicar el llibre Una homosexualidad propia, la seva filla petita, la meva cosina Ana, li va dir de què tractava, la va avisar, d’alguna manera, per si algun veí malintencionat (d’haver-n’hi, n’hi ha) li anava amb la història. La meva tia Tere va respondre amb un "Jo a la meva Inesita l’estimaré sempre sigui com sigui", que és el màxim que se li pot demanar a algú amb la seva història i en les seves circumstàncies. Aquell dia, abans de penjar, em va dir: "Passa’m la L., que la vull felicitar també a ella". I això vaig fer, emocionada. Mai li he dit qui és la L., ni tan sols que vivim juntes, però ho sap, tot. Aquesta fe, en mi, en nosaltres, és l’única que m’interessa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
