La por que ens va quedar
La segunda parte de Twin Peaks, estrenada en 2017. /
Només en recordo les sensacions perquè només tenia 10 anys: el tema musical d’obertura de Twin Peaks, els meus pares enviant-me a dormir i jo recorrent el passadís de casa amb l’esquena estarrufada fins que em vaig estirar al llit enganxat a la paret mirant cap a la porta. La sèrie de David Lynch s’havia anunciat en premsa a so de bombo i platerets i va ser un èxit d’audiència. El punt de partida era l’assassinat d’una noia jove, i aquest fotograma del cos de la Laura a la bossa de plàstic sortia per tot arreu. Em va quedar la por i un missatge subjectiu: quedar-te sola rondant és perillós. En aquesta edat, d’un cas en fas un tot.
Només dos anys després, tres nenes un parell d’anys més grans que jo van ser segrestades, violades i assassinades quan anaven a una festa abans de les nou de la nit a Alcàsser. Aquest és un record traumàtic de veritat perquè vam consumir la cobertura espectacularitzada que en van fer les televisions. El missatge subjectiu aquesta vegada tenia una base real: ni sola ni amb amigues pots estar segura de nit . Una altra vegada la por. El timbre de veu de Nieves Herrero i la cadència de la seva narració és inoblidable.
He viatjat recentment en solitari a una zona remota de Texas, a la frontera amb Louisiana. Per arribar al poble de destí vaig conduir tres hores des de Houston per una carretera que travessa una vasta zona forestal. Es va fer fosc i va començar a ploure amb ganes, i la cosa es va posar una mica de pel·lícula. Em vaig aferrar a la seguretat de seguir les indicacions del GPS, però admeto que aquests records subjectius, aquest pòsit cultural, aquesta barreja d’informació mal digerida i emocions amplificades es van passejar pel meu cap al ritme de "country roads, take me home" fins que vaig arribar a la casa que havia llogat, vaig trobar el quadre de llums amb la llanterna del mòbil i em vaig ficar al llit segur, però amb la porta de l’habitació al meu camp de visió. Havia declarat el meu estat d’alerta per culpa d’aquestes arrels invisibles que condicionen com percebem el món i com ens hi movem. Les dones mai deixem de ser conscients que som subjectes de violència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
