Editorial
Prorrogar no és cap solució
La possibilitat de renunciar a l’eina necessària per a l’acció de Govern no es pot assumir com si res
Espanya, Catalunya i Barcelona han començat el 2025 sense un horitzó que permeti confiar que puguin aprovar els seus pressupostos per a aquest any. De moment, tant el Govern d’Espanya com el Govern de la Generalitat s’han estalviat el conflicte de veure com es rebutgen els seus comptes evitant presentar-los, i tot i que l’Ajuntament de Barcelona ho ha fet aquesta setmana, només compta fins al moment amb el compromís de rebre el vot favorable d’ERC, insuficient encara. Tot i que tant el Govern d’Espanya com el de la Generalitat s’hagin acostumat en l’última dècada a no aprovar puntualment i anualment pressupostos tal com és preceptiu, i a tirar del recurs de la pròrroga, no s’ha d’oblidar que presentar i aprovar els comptes anuals que permeten governar i desplegar prioritats polítiques (o compromisos que permetin consolidar majories estables) és una de les funcions principals del poder executiu. Els governs de França i d’Alemanya han caigut a conseqüència d’això. I convé recordar que l’any passat Pere Aragonès va dissoldre anticipadament el Parlament perquè els Comuns es van negar aprovar-li els comptes.
Tanmateix, no sembla que perspectiva de no poder aprovar uns comptes que facin possible que les promeses d’emprendre ambicioses polítiques públiques es converteixin en mesures efectives sigui tractada amb la serietat que es mereix. La possibilitat de renunciar a aquesta eina no pot sobrevolar frívolament l’escena política durant diversos mesos, després d’un ajornament que se suposava que havia d’aclarir en un sentit o un altre una vegada definit el cicle de congressos pel qual han passat diversos partits polítics.
Que la tramitació o no d’una insubstancial iniciativa en termes reals com una qüestió de confiança que Pedro Sánchez s’hauria d’autoinfligir a petició de Junts pugui ser motiu per estripar les cartes de la negociació dels Pressupostos Generals de l’Estat no guarda proporció amb les conseqüències que l’esmentada ruptura tindria, per començar, en la disponibilitat de recursos per part de les comunitats autònomes. Una cosa similar podria dir-se de les diferències entre el PSOE i els seus socis de Sumar o els seus exsocis de Podem, o de la disposició dels socialistes a considerar una eventual nova pròrroga pressupostària com un incident més en el camí, massa menor per qüestionar la continuïtat de la legislatura fins al seu terme. No es pot, tampoc, com s’ha fet a Catalunya, minimitzar les conseqüències de la falta d’uns nous comptes per al 2025 a l’afirmar que ni s’acaba el món ni cau Catalunya perquè no n’hi hagi. Efectivament això és així, i declaracions d’aquest tipus poden entendre’s com una gesticulació negociadora més. Però tot i que la consellera d’Economia defensi que no es perdran recursos, és cert que perquè aquesta predicció es compleixi és necessari un decret de pròrroga dels comptes del 2023 (el 2024 no n’hi va haver) que incorpori més de 4.000 milions d’euros addicionals, i aquest decret ha de ser convalidat amb suports que no estan garantits.
Aspirar a posar en marxa una acció de govern que suposi un pas endavant en matèria de vivenda, infraestructures o educació requereix, per part de tots els partits amb vocació de govern, d’un esforç de responsabilitat que de moment no s’entreveu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Barcelona Compromís Govern PSOE Pressupostos Generalitat de Catalunya Pressupostos Generals de l'Estat
