Treball i diversitat

El canvi climàtic i la intel·ligència artificial són els dos principals reptes que s’identifiquen recurrentment com a elements que tindran un protagonisme crucial no tan sols de cara a aquest proper 2025, sinó en el lustre que iniciem de cara al 2030. En els dos casos hi ha una clara sensació de derrota avançada, com si ja res no fos possible per frenar les irremeiables conseqüències d’una tendència climàtica devastadora i una innovació tecnològica que no té aturador.

Aquests dies de canvi d’any, com deia, conviden a la reflexió, i potser influït pel meu propi convenciment que un dels grans reptes que afrontem en els propers anys és el creixement de les diferències economicosocials, m’he endinsat en una reflexió sobre les mesures de reducció de la jornada laboral i capacitat de treball. Si bé la diversitat i la pluralitat creixen, generadores de major força col·lectiva, no podem amagar la tendència polaritzadora en la societat occidental que també provoca recel en l’àmbit laboral i, en conseqüència, un preocupant i desgastant immobilisme. Cada cop costa més la promoció i realització professionals per part de persones que acabin per arribar a fites que el seu entorn no contempla.

I en aquest gran àmbit de preocupació, la reflexió em portava a aprofundir en la força del treball com a mesura per aconseguir agafar aquest ascensor, com a via per equilibrar una societat a partir de l’esforç i la voluntat. Ja fa moltes dècades que sabem la gran mentida que hi ha darrere la manifestació que "el treball ens farà lliures"; les llibertats són precisament el que ens han de portar a guanyar diversitat i pluralitat, fer possible la inclusió i, per tant, reduir les diferències.

En tot cas, en aquesta lluita per una societat més justa i equilibrada, més igual, ¿segur que el treball no és paràmetre necessari per fer-ho possible? No es tracta de discutir si el treball és canal de realització personal; aquesta és una vessant molt individual de cadascú. Es tracta de reflexionar sobre la força que han tingut tant el treball com la capacitat productiva, des d’un vessant col·lectiu, per generar una via de creació d’oportunitats. ¿Quin altre element hi ha hagut en el passat, i hi ha avui, per permetre millores socials i l’ascensor social, a part de les polítiques que es puguin promoure des de les Administracions Públiques?

Es podria arribar a tenir la sensació que el talent amb què naixem i l’educació marquen la nostra capacitat, i que ni l’esforç en l’aprenentatge ni la voluntat de treballar meritocràticament ja no ajudaran a crear igualtat; seria un gran error. No podem pensar a descomptar a dia d’avui el que se’ns promet en un futur on la Intel·ligència Artificial ens permetrà treballar menys de quatre dies a la setmana i la intel·ligència emocional ja no serà cap necessitat, ni l’esforç serà recompensat.

Notícies relacionades

Temps desvergonyits

D’aus, coets i altres bones peces

Mesures correctives

¿Podem pensar en un futur 2050 sense un desastre ecològic si no apliquem en els propers deu anys mesures correctives en la lluita pel canvi climàtic? ¿Podem pensar en un 2050 sense fragilitat i debilitat de l’individu davant l’eclosió de la tecnologia de la intel·ligència artificial sense adoptar polítiques protectores, com ja s’està fent a Europa? I, en aquest nivell de reflexió, ¿podem pensar en un 2050 sense un paràmetre com el treball que ens faci més iguals, que permeti l’ascensor social i ajudi a reduir el creixent gap o les diferències que s’estan generant? ¿Hi ha algun altre paràmetre o via amb la mateixa capacitat motivadora i transformadora socialment.