Trump: l’hora de la veritat

Anem al món. A Trump no li agrada l’ordre posterior al 1945, en el qual Amèrica era garant de la seguretat i la democràcia liberal occidental, bàsicament a través de l’OTAN. Tampoc creu en organismes internacionals com l’ONU o l’FMI. Per a ell, el millor per a la pau i l’ordre mundial és una Amèrica forta –no aïllacionista, sinó amb ànsies de domini (Groenlàndia, el Canadà, Panamà)–, amb acords o arranjaments amb els homes forts que governen en altres parts, com la Xina i Rússia, tot i que siguin autòcrates. O l’Índia i Turquia. No el mou el poder tou americà (el prestigi per defensar les llibertats), sinó la seva força per imposar-se. I menysprea Europa, perquè no té un home fort, ja que el poder està fragmentat entre el president del Consell (el portuguès Costas), la de la Comissió (Ursula) i els caps de govern dels principals països. I hi ha cert buit de poder a París i Berlín. Sí, en el BCE (supranacional) hi ha una dona forta (Christine Lagarde), però només en política monetària.

Europa tendeix a creure que Trump és un perillós pas enrere, però pot ser que no es pensi el mateix –segons una recent enquesta de la Universitat d’Oxford– a l’Índia, la Xina, Rússia, el Brasil i altres països. ¿Un pacte d’homes forts imposaria millor l’ordre mundial i una certa pau, tot i que fos injusta, que el sistema actual? I Trump té idees. Algunes, com els acords d’Abraham de la seva primera presidència, han donat certs fruits. Ara pot imposar un alto el foc (res és menys) entre Israel i Hamàs, però potser això desestabilitza Netanyahu, el seu possible gran soci.

¿Imposarà Trump el seu ordre mundial? El seu discurs és contundent, però no té el mateix poder que els homes forts de Moscou o Pequín, perquè Amèrica és una democràcia. ¿Podrà manar més que altres presidents i ser un home fort? No serà fàcil. Ha guanyat amb claredat la presidència, però Kamala Harris era una candidata tardana i improvisada; els senadors són molt seus –ja posen pegues al seu candidat ultra a la secretaria de Defensa– i la majoria republicana a la Cambra de Representants, que es renova completament cada dos anys, és tan escassa com abans. Té ganes de manar molt, però la seva coalició és molt dispar. Va des de populistes com Steve Bannon, que exigeixen expulsar tots els immigrants, fins als anarcocapitalistes, com Elon Musk, que volen una immigració selectiva i un mercat mundial amb molt escasses condicions. Bannon diu que Musk és un perill i l’ataca perquè no és ni americà. ¿Podrà Trump mantenir unides les seves tropes? Si no aconsegueix ser un home fort a Amèrica –al preu que sigui–, serà menys respectat i temut al món.

Notícies relacionades

Temps desvergonyits

D’aus, coets i altres bones peces

Finalment, l’economia. Trump diu que la paraula que més li agrada és aranzel, promet expulsar immigrants i abaixar impostos. Les promeses són sempre relatives, però, per poc que compleixi, aquestes mesures impliquen menys competència de productes, menys mà d’obra disponible i més diners circulant. Les tres són inflacionistes. I els compromisos –mitjançant Musk– de reduir la despesa pública no són fàcils. La Reserva Federal ja rebaixa per això la perspectiva de baixada de tipus d’interès. I l’FMI adverteix de més incertesa en l’economia mundial. La borsa americana està eufòrica, però ja se sap que els mercats són volàtils. I si la inflació es dispara...

Trump connecta amb un desig d’ordre –el que sigui– a Amèrica. I potser al món. Però com a president haurà de ser tan hàbil i imbatible com ha sigut com a candidat, a l’aconseguir tornar a ser elegit malgrat les seves bravates i la seva incitació al Congrés a rebel·lar-se contra el resultat electoral de fa quatre anys. Ara no lluitarà per desqualificar els demòcrates, sinó pel seu encert al governar. Aquest dilluns comença l’hora de la veritat. Per a ell, per a Amèrica, i per al món.