La vida sense David Lynch
La vida sense David Lynch ha començat a transcórrer amb la mateixa velocitat que quan ell seguia viu, tot i que el seu nom no era gaire present en la nostra agenda cultural i de conversa: el seu emfisema pulmonar el tenia reclòs i en un estat més que delicat de salut, aïllat de tantes coses. Quan va arribar la pandèmia el 2020, aquell fenomen excepcional que va superar totes les ficcions i va barrejar horror i surrealisme, amb una infecció de contagi misteriós en les seves primeres etapes i carrers buits i animals ocupant l’espai de la civilització, Lynch es va tancar, i la seva relació amb l’esfera pública es va limitar a les pantalles de YouTube i les xarxes socials des d’on ens explicava cada dia el temps que feia i el dia que era, amb la seva veu única i evocadora d’altres mons que ja sabem, per gent com ell, que hi ha en aquest. El cineasta ja havia posat a l’abast de tota una generació, la dels que van beure el seu cine amb ànsia, les pistes per deambular per aquesta vida, que pot ser un somni, un malson o un deliri. Ho va fer amb pel·lícules que mai van deixar indiferent, i al final aquest és la finalitat de la cultura, del cine: interpel·lar-nos, commoure’ns i, d’alguna manera, modelar-nos per preparar-nos per encaixar millor el que ens cau a sobre.
La vida sense David Lynch segueix i la seva memòria no necessita un gran esforç per ser preservada, perquè les seves pel·lícules van deixar una empremta inesborrable en l’ànima de tots els que van créixer amb les seves històries, més o menys tocats per una trama o un personatge, tots per la música del seu inseparable i també desaparegut Angelo Badalamenti. El cine de Lynch va ser un accelerador per adaptar-nos a una vida rara en la qual la bellesa es combina amb el terror i l’absurditat esquitxa el dia a dia.
El seu últim projecte va voler revisar, amb el seu segell personal, una sèrie d’entrevistes realitzades a desenes de nord-americans anònims que l’equip de la seva productora, Absurda, va trobar en una ruta per carretera als Estats Units i als quals va filmar contestant a preguntes senzilles, com per exemple de què es penedeixen, el que és més important per a ells, quins són els seus somnis, els seus plans de futur, quan van experimentar per primera vegada la mort, de què estan més orgullosos, com els agradaria ser recordats. Aquest Interview project és l’últim document audiovisual que llega a les seves xarxes socials i, d’alguna manera misteriosa, sembla un testament que va més enllà del cine.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
