La nostra història

El discurs que Eduard Sola va fer a la gala dels premis Gaudí ha estat molt celebrat. No va recórrer a l’alegria protocol·lària ni a la improvisació emocionada ni al protocol·lari agraïment als col·laboradors o a abraçada sincera amb els perdedors. Va llegir un text, amb nerviosisme, això sí, pensat i meditat, que brandava amb orgull la bandera de la procedència xarnega. No sé si va ser ell qui va iniciar la reivindicació del concepte, però finalment es va convertir en una de les paraules que més es van fer servir durant la nit, en el benentès que la pel·lícula guanyadora –El 47– és també, en el seu conjunt, una reivindicació de la trajectòria de les persones que van viure la immigració i que van arribar aquí sense entendre ni parlar el català. El discurs del guionista de La casa en flames acabava amb un agraïment al progrés i a les estructures que havien fet possible que el net d’un xarnego analfabet esdevingués escriptor. Però també hi va haver lloc per als retrets. Amb una retòrica molt ben calculada, Sola va dir que el premi podia ser percebut com una venjança, la dels nets dels homes i les dones que van haver de guanyar-se la vida des de l’extrema pobresa, sotmesos a mirades de superioritat i a l’explotació i a l’engany. Després, el gir en positiu, la possibilitat del progrés.

L’emotivitat de Sola, ben legítima, es basa intel·lectualment en una idea espúria molt estesa. Els xarnegos, que és una paraula francament en desús que ja no es fa servir, si no és en discursos d’aquesta mena (quasi millor dir-ne "els castellans", com feia Jordi Puntí), eren bons, honrats i dignes, mentre que els catalans eren burgesos aprofitats i esnobs. La meva àvia, de Porqueres, també era analfabeta i va treballar tota la vida com un escarràs, sense tenir mai cap "barquito". El seu net, jo mateix, va acabar essent escriptor tot i no poder estudiar ni la llengua ni la literatura del país en tot l’ensenyament. Vull dir amb això que no hi ha absoluts, sinó molts grisos, en aquesta, la nostra història.