Temps desvergonyits

Josep Pla deia que a Espanya un governant no és res més que un opositor transitòriament triomfant que aplica i realitza les seves idees d’oposició. Això –raonava– explica per què a Espanya no es governa mai per alguna cosa, sinó sempre contra alguna cosa. De vegades es diria que la transició democràtica a la mort de Franco va ser l’excepció a la norma, però fins i tot aquella època es devalua sens dubte en parlar del dictador avui més que mai. L’espectacle de cada dia parteix d’un sentit contraposat: governar no és integrar ni construir. Com es va veure amb el procés, sovint s’exerceix el poder per anar en contra de les institucions. Una cosa similar passa amb la Fiscalia General de l’Estat i les friccions entre el poder executiu i el judicial.

La part innovadora d’aquesta segona dècada del segle XXI és una estandardització del desvergonyiment. Vivim temps desvergonyits, com es constata en la política del dia a dia. Aquestes coses es contagien a gran velocitat i per això també tenim un desvergonyiment sense inhibicions en la política, el periodisme o els nous costums. Era gairebé inevitable, entre altres coses, després de relativitzar la noció de veritat, banalitzar la idea de bé comú i diàleg públic, limitant el debat a "i tu més". És propi del nostre temps que molta gent cregui que Lincoln és un personatge de pel·lícula i no un home que va habitar en la Història. L’honrat Abe va saber endinsar-se a les zones més penombroses de la política per obtenir el major bé públic que fos possible. Així aconseguí fer aprovar l’esmena que abolia l’esclavatge. Aquesta ha estat sempre la gran política que es fa a partir de la realitat. No altrament va aconseguir preservar la Unió i emancipar uns cinc milions d’esclaus negres. Ho va aconseguir enfortint la llibertat i no debilitant-la.

Notícies relacionades

D’aus, coets i altres bones peces

Mentre siguis tu

El poder sempre ha tingut el seu costat fosc, i per això la humanitat ha volgut crear institucions resistents a la força negativa. Fins i tot els polítics més identificats amb el sistema demoliberal han caigut en la temptació del poder com a excés. Hi ha hagut cinisme, abús, pena de presó, mentida metòdica i temptació autoritària i totalitària. I continuarà havent-n’hi perquè aquest és el fust tort de la humanitat.

Actualment, la professionalització de la política ha posat la brúixola moral en mans dels partits, que estan molt desconnectats de la societat civil. Aquí pul·lula una fauna desvergonyida que algun dia fa la seva entrada als jutjats, amb un seguici de càmeres i micròfons. Regenerar és un verb que el partidisme opac no conjuga.