Amics i enemics
(Senyora es dirigeix a senyor a la recepció d’un consultori mèdic:) "¡Ep! Vostè surt per la tele". "Bé, en realitat, sortia. Fa anys que he tornat a la ràdio". "¿I a quina emissora està?". "A la Ser". "¡Ui! ¡¡¡L’enemic...!!!" "¿¿¿Enemic... per...???" "Perquè vosaltres traieu a Sánchez, que no ha treballat en sa vida, una vergonya, i es carregarà Espanya, i...". "Senyora, no tinc temps per a aquesta conversa". (¡Pataplam! Porta als nassos...).
Aquesta escena la vaig viure fa uns quants dies a Madrid, on alguna vegada ja vaig haver d’ensenyar les dents si algú torçava el gest, o el verb, al descobrir que soc català. Fa temps que no em passava i em va agafar amb la guàrdia baixa, tot i que després vaig pensar: "¿I de què t’estranyes?". Fa tant temps que assistim a la sembra de rivalitat que no pot sorprendre’ns una collita tan abundant. Allò de Mazón i el PP barrejant Gaza i la dana, per exemple, confirma que la vergonya s’ha exiliat d’alguns barris. És veritat que amb l’huracà Trump i els seus amics tecnomilionaris bufant pel món ja tenim un culpable a qui carregar-li el mort de la polarització extrema; i amb raó.
Però fem examen de consciència: queda clar que a molta gent li mola la baralla. I li mola més encara no gastar esforços en entendre l’altre. La tribu està de moda. Es pot formar a partir dels colors d’un equip de futbol, d’un programa de televisió o d’una emissora de ràdio; però també per si ens agrada més o menys una actriu, els llibres d’un determinat escriptor o fins i tot les receptes d’un cuiner. L’anomenen batalla cultural i jo n’estic fins als mateixos de la merda que genera. Per això, tot i que em tinc per una persona educada, li vaig tancar la porta als morros a la senyora que intueix enemics de la pàtria sota les pedres. Si me la trobo un altre dia, li recomanaré que vegi el vídeo d’Ana Belén cantant a cappella al Museu del Prado "España, camisa blanca de mi esperanza", la cançó de Víctor Manuel que millor defineix el que podria ser –i no és– el nostre país: un lloc "on entendre’ns sense destrossar-nos, on asseure’ns i conversar".
