2
Es llegeix en minuts
Pedro Sánchez y Salvador Illa, en un acto electoral

Pedro Sánchez y Salvador Illa, en un acto electoral / Ángel García / BLOOMBERG

Uno dels efectes més perniciosos de l’increment de la fragmentació política i de l’existència de governs minoritaris a Espanya són les dificultats que aquests estan tenint, en els diferents nivells, per renovar els seus comptes anualment. És per això que abunden les pròrrogues pressupostàries i els avançaments electorals quan es presenten els números i no prosperen per falta de suports parlamentaris. Això és justament el que va passar el 2019 a Espanya i a Catalunya el 2024, quan ni Pedro Sánchez ni Pere Aragonès van ser capaços d’aprovar-los evidenciant la seva falta de suports. A escala local, en canvi, on no hi ha la possibilitat d’avançar eleccions, hi ha un mecanisme institucional que permet aprovar el pressupost si l’alcalde el vincula a una qüestió de confiança.

Els comptes anuals són l’instrument de què disposen els executius per portar a terme les seves prioritats polítiques i donar compliment al seu pla de govern. En el cas del Govern central la Constitució estableix en l’article 134 l’obligació que el Govern presenti davant el Congrés dels Diputats els Pressupostos Generals de l’Estat almenys tres mesos abans que expirin els de l’any anterior, una obligació que rares vegades es compleix últimament, en part perquè el mateix article també estableix que si no s’aproven nous pressupostos, els anteriors queden automàticament aprovats a l’iniciar-se el nou any. La laxitud és fins i tot més gran a escala autonòmica on, per exemple, en el cas català, el seu Estatut d’Autonomia ni tan sols estableix l’obligatorietat de presentar els comptes en un termini predeterminat sinó només que el pressupost té caràcter anual, i per això en els últims anys han abundat les pròrrogues.

Notícies relacionades

Aquest any s’ha iniciat sense que els pressupostos ni tan sols s’hagin començat a tramitar parlamentàriament ni a Espanya ni a Catalunya, cosa que ha evitat als dos executius la vergonya de veure com els seus comptes són rebutjats i que es faci evident la seva falta de suports parlamentaris que els aboqui a una dissolució anticipada, que és el que en aquests casos correspondria. Pedro Sánchez no ha renunciat totalment a presentar els comptes, tot dependrà de com avancin les seves malmeses relacions amb Junts per Catalunya, pendents d’una reunió d’urgència. Però ja ha anticipat que tot i que no aprovi els comptes la seva intenció és esgotar la legislatura. En canvi, l’Executiu català sembla haver llançat la tovallola i haver assumit que no comptarà amb el suport d’una ERC immersa en la seva problemàtica interna, i a través de la seva consellera d’Economia ha arribat a afirmar que ni s’acaba el món ni cau Catalunya perquè no hi hagi pressupostos. Una llastimosa manera de banalitzar la importància de tenir els comptes al dia perquè és justament això el que ha de permetre portar a terme el pla de govern que el president Salvador Illa va presentar abans de Nadal.

Potser l’excepció de no aprovar els pressupostos a temps s’hagi convertit en la norma, però això no suposa que s’hagin de donar per bons als governs improductius que no compleixen les seves obligacions. No aprovar nous pressupostos és inacceptable i més encara en el cas català, on l’arribada d’Illa a la presidència ha sigut celebrada com un retorn a la normalitat. Perquè sense pressupostos no hi ha normalitat.