Trump: nou ordre, vells conflictes

La relació d’Europa amb els Estats Units es defineix per un doble complex. D’una banda, el tradicional complex de superioritat del Vell Continent, que acumula segles d’història i és l’autor de les grans idees que han fet avançar el món occidental. Al capdavall som el continent de la cultura grega, els codis penals romans, el llegat jueu, l’enciclopedisme, la revolta luterana... Però també tenim disparat el complex d’inferioritat quan la zona fosca del nostre pensament ens ha obligat a trucar a la porta dels EUA per sortir de les nostres misèries. Si som l’Europa de la Il·lustració, també som l’Europa del colonialisme, l’estalinisme i el nazisme, les tres grans xacres de la història recent. De fet, des del nazisme, Europa ha necessitat sempre l’ajuda nord-americana per sortir del forat, i aquesta evidència ens remou les entranyes. Menysprear els EUA i necessitar els EUA, aquest és el dilema que marca el relat públic europeu.

Deu ser per aquest doble complex que tendim a analitzar la política dels Estats Units des del prisma de les nostres dèries i no des de l’anàlisi de la situació. Sempre volem escollir l’habitant de la Casa Blanca, gairebé sempre ens equivoquem de diagnosi, i sempre ens permetem menysprear els que no ens agraden. El cas Trump és de manual. L’hem menyspreat i reduït a un simple mem, ideal per a guarir la nostra eterna frustració de patir l’estigma de la mediocritat política. I és cert que Trump hi ajuda, amb el seu histrionisme desaforat, el seu excés dialèctic i la militància en el personatge que ell mateix s’ha creat. Però Trump no és el polític reduït a la pura caricatura que hem creat des de la ‘superioritat’ europea. Ans al contrari, és un personatge important que pot donar-nos alegries i disgustos però que marcarà una nova era en el panorama internacional. I no em refereixo només a l’impuls que pot donar cap als sectors més ultres de la política europea, l’èxit dels quals, per cert, no ve de la maneta maligna de Trump, sinó de la incapacitat manifesta dels polítics dels grans partits centrals europeus, que porten dècades fracassant davant els reptes que ens planteja el moment actual. Vox no neix gràcies a Trump, Le Pen no puja gràcies a Trump, Orbán no es consolida gràcies a Trump, per bé que sigui més còmode carregar els neulers a l’extravagant xicot de Queens. Com sempre al llarg de la història, les misèries d’Europa són culpa d’Europa.

Notícies relacionades

Rubiales: una sentència amb clarobscurs

El bé no fa soroll i el soroll no fa bé

Més enllà de la nostra tendència a esbiaixar la mirada quan la dirigim als EUA, certament Trump ha vingut per canviar el paradigma mundial, i, pel que fa a la política internacional, pot transmutar -en positiu- els equilibris que marquen la geopolítica. Hi ha tres reptes que Trump vol assumir en aquest segon mandat, empès per la pressa de tenir la darrera oportunitat per entrar a la història. A la història en majúscules, a la qual només s’entra quan es resolen els grans conflictes. De fet, és molt probable que el seu somni humit sigui aconseguir el Nobel que ja té Obama. Aquesta idea, que en els cenacles mediàtics europeus pot semblar estrafolària, és alguna cosa més que un propòsit en l’àmbit del nou president.

Què pot canviar l’era Trump, en el gran taulell del món, i la resposta marca tres horitzons: la Xina, Israel/Palestina i Ucraïna. D’una banda, Trump vol frenar el domini econòmic i geoestratègic de la Xina, responsable de reforçar Putin, mantenir Maduro, ajudar l’Iran i rescatar de l’ostracisme Corea del Nord. En la ‘situation room’ de la Casa Blanca, la Xina és alguna cosa més que la qüestió dels aranzels. Pel que fa a Ucraïna, sembla clar que Trump aconseguirà la fi de la guerra, amb concessions doloroses a Rússia que, de fet, fa temps que ja ha guanyat. En aquest punt, la inoperància de Biden ha estat tan notòria com inexistent la capacitat d’acció europea. I respecte a la mare de tots els conflictes, és evident que Trump vol culminar els Acords d’Abraham amb la signatura Aràbia Saudita-Israel, que comporta serrells rellevants: una resolució solvent per a la qüestió palestina, i la feblesa definitiva del règim dels aiatol·làs, ja notablement ferit. Aquests són els grans reptes de l’era Trump i sembla que hi vol entrar de ple. Si els resol, canviarà el paradigma del món. A millor? A pitjor? No ho sabem, però sí que sabem una cosa: fins ara tot això anava molt malament.