L’èxit de l’avi d’Eduard Sola
Eduard Sola /
La polèmica del discurs del guionista Eduard Sola en l’entrega dels premis Gaudí és l’habitual en els temps que corren. El comentari va ser reinterpretat de manera ràpida. Com si cridessin: "¿Està vostè dient que...?" Doncs no. Davant aquesta pregunta sempre cal contestar: "No. He dit el que he dit". Un canvi de paraules obriria la veda a una altra reinterpretació i així fins a l’infinit. I és que pot ser que els problemes de comprensió lectora comencessin fa temps. Sola va explicar el que va explicar, que era el seu punt de vista i de ningú més. I va ser emocionant, per cert.
Hi va haver aplaudiments i crits de joia. Però sembla que això que anomenem xarxes es van alterar per aquesta reinterpretació del seu missatge a què em referia o perquè va sortir de la metodologia reivindicativa que treballa sempre el negatiu. Les paraules del guionista evidenciaven èxit. O sigui, que les coses van bé. I que tot i que tot podria anar millor, la societat ha situat el net d’un analfabet, citació textual, al capdavant d’un dels millors guions dels últims anys, i en català.
Les gales de cine des de fa bastants anys són un excel·lent moment per posicionar-se. Agitar allò políticament correcte amb el que és pròxim i ningú criticarà. Normalment, no hi ha gaires actors o directors de cine amb ideologia conservadora. I si n’hi ha callen, almenys a Catalunya, i també a la resta d’Espanya. Així, les reivindicacions plasmades en els discursos sempre tenen una mateixa línia. Durant la gala de dissabte el tema recurrent va ser l’evident problema de la vivenda, tot i que ningú recordi que els vuit anys de govern municipal d’Ada Colau, ¡vuit!, i els ja gairebé set de Pedro Sánchez, hagin servit de ben poc.
No obstant, Eduard Sola no tenia previst un discurs de queixa. Al contrari. El seu era un agraïment precedit de la següent idea: "Podria entendre aquest Gaudí com una venjança contra tots els que van enganyar el meu avi aprofitant-se de les seves carències culturals. Tots els que van fer sentir inferiors els meus pares i els meus avis i els meus oncles. Una venjança de totes aquestes mirades de superioritat que en tres generacions ens hem hagut d’empassar els que venim de sota de tot. Ho podria entendre així, però no ho faré".
La idea mereixeria un llibre. No és un tema en el qual s’hagi aprofundit massa des d’un punt de vista tan clar i concís com l’exposat per Sola. Em refereixo a una ficció que expliqués com es van sentir en els anys 60, i 70, i també els 80, i fins i tot els 90, totes aquelles generacions que, diguem-ne, no tenien el nivell... per a alguns. En definitiva, es va tractar d’una introducció a tall d’"aquí queda dit".
Però el nus del seu discurs va ser positiu. "Si el meu avi era analfabet i jo em dedico a escriure és perquè ha passat alguna cosa. I aquesta cosa es diu progrés". I va esmentar l’escola pública, l’esplai i les persones que el van acompanyar a créixer lliure. Un èxit de societat. No és dolent dir-ho. I això no estava previst.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
