El dret a reivindicar l’orgull xarnego
Eduard Sola /
Ha passat gairebé una setmana i continuo sense entendre el perquè de la coïssor. Em refereixo als premis Gaudí, a la polseguera que ha aixecat a les xarxes el discurs d’Eduard Sola durant la gala per abraçar el seu orgull xarnego. En l’al·legat d’agraïment, el guionista de la pel·lícula Casa en flames va recordar que el seu avi andalús era analfabet i que ell, en canvi, ha pogut dedicar-se a escriure gràcies a una cosa que denominem progrés. Va celebrar l’escola pública i els mecanismes d’una educació que va funcionar com a ascensor social. No va dir res ofensiu ni va disparar contra ningú. El guionista estava explicant la seva història, que podria extrapolar-se a la de tantes altres famílies que van haver d’abandonar els seus pobles d’origen en la immediata postguerra, atiades per la gana, la misèria i la falta d’oportunitats. A Catalunya i al País Basc es necessitava mà d’obra barata.
Andalusos, extremenys, murcians, gallecs, aragonesos, castellans amb una mà davant i l’altra darrere. Vivències de desarrelament, sobreesforç i dolor. El sindicalista José Luis López Bulla, nascut en un poble de La Vega de Granada, rememora en un capítol especialment emotiu de les memòries Cuando hice las maletas el dia que un amic, Antonet Martí Bernasach, li va dir: "Nen, vine a dinar a casa el diumenge". Va sentir una esgarrifança d’emoció a l’espinada. ¿Com?, ¿ho havia entès bé? Era la primera vegada que un català el convidava al seu cau. L’Antonet vivia a Arenys, i de camí al seu domicili se sentia el continu sotragueig d’overlocks, tricotoses i remalloses; a finals dels anys 60, a cada casa hi havia una fabriqueta. El jove granadí va portar un ram per a la dona del seu amic, de margarides, que sempre són agraïdes, "a les cases dels pobres". La filla del matrimoni no hi era; havia anat a dinar a la casa dels pares del seu promès, "un xicot castellà com tu".
Notícies relacionadesLópez Bulla, primer secretari general de Comissions Obreres de Catalunya, a qui la Universitat de Barcelona va rendir ahir homenatge, retrata l’Antonet com l’arquetip d’"una generació d’extraordinaris plebeus catalans": havien perdut la guerra però no es van resignar: van agafar aire, van aixecar el cap i van difondre la paraula, sabent "com de fonamental és tirar endavant".
Per descomptat que hi va haver catalans pobres, analfabets i de classe baixa, homes i dones forjats en el sacrifici i l’austeritat. ¿Qui va dir el contrari? Els del barquet i la casa a la Costa Brava són una altra pel·lícula. Eduard Sola només estava exercint el dret a reivindicar la seva història, com López Bulla va explicar la seva. Interpretar les seves paraules com un atac al catalanisme polític respon a un malentès o, pitjor encara, a una tergiversació deliberada per part de certs sectors independentistes ressentits pel fracàs del procés. La controvèrsia –és curiós– es produeix en vigílies del centenari de Paco Candel, autor del cèlebre assaig Els altres catalans (1964), una expressió afortunada que pretenia ser inclusiva en la diversitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
