¿On ets, món bonic?
La escritora irlandesa Sally Rooney publica Intermezzo. /
Quin món, quin horror. Va ser l’únic que vaig poder dir, escriure, dilluns passat després de veure un resum, ja que no vaig voler aturar-me més, perdre el temps en això, de la presa de possessió de Donald Trump com a president dels Estats Units, la segona vegada que el magnat es converteix en comandant en cap de les Forces Armades del seu país, el primer a fer-ho després d’haver sigut condemnat per un jutge. Encara bo que no tinc fills, vaig pensar, també, i és possible que ho verbalitzés, que l’hi digués a L., per fortuna vam decidir no ser mares, així no hauran d’enfrontar-se a aquesta realitat que s’entossudeix, cada vegada més, a superar la ficció, per molt distòpica que sigui.
Més tard, a l’acabar el nostre capítol diari de la sèrie La diplomática, amb Keri Russell, l’enyorada Felicity per a la meva generació, com a encarnació de tot allò que la política internacional hauria de ser i no és, vaig intentar no agafar el mòbil, no entrar a les xarxes socials en les quals, reticent, encara estic. Però ho vaig fer, em va poder la curiositat, motor de la meva vida, periodística i literària. Llavors, em vaig trobar l’home més ric del món reproduint el que jo vaig interpretar com la salutació nazi, un gest obscè, feridor, provocador (això buscava, provocar, sabent perfectament el que feia, ni tan sols necessita escudar-se en la ignorància), que va ser rebut amb crits de joia per la mateixa multitud que va aplaudir les firmes inaugurals del nou president, escenificades fins a la faràndula, amb un escriptori col·locat per a l’ocasió a l’estadi Capital One.
Transcorreguda la nit vaig llegir, aterrida, les primeres ordres executives, 41 en total, de Trump en la seva tornada a la Casa Blanca. Un paquet de mesures que destil·la venjança i supèrbia i que contempla, entre altres greus decisions, la retirada dels EUA de l’Acord de París sobre el canvi climàtic i de l’Organització Mundial de la Salut (OMS); l’indult als condemnats per l’assalt al Capitoli; el canvi de nom del golf de Mèxic a golf d’Amèrica; l’eliminació de proteccions mediambientals sobre zones marítimes i terrestres (l’explotació d’hidrocarburs és ara una prioritat); la derogació d’ordres que protegien els drets de la comunitat LGTBIQ+ ("Només hi ha dos gèneres, masculí i femení", va dir en el seu discurs-míting); el final del dret d’asil per als immigrants; la declaració d’emergència a la frontera amb Mèxic; una moratòria de 90 dies a l’ajuda al desenvolupament...
Abatiment
La llista de disbarats trumpistes, alguns d’efecte immediat a escala internacional, és interminable, i no ha fet més que començar. ¿On ets, món bonic?, em pregunto, afegint-li els signes d’interrogació al bonic títol de la novel·la de Sally Rooney. L’abatiment és generalitzat entre la gent que m’envolta, aquesta bombolla que ens protegeix i ens encega, tot i que l’altre dia algú em va dir que el 2025 serà molt bon any, almenys en el literari.
Vull creure-ho perquè, amb tanta foscor, necessitem una cosa que ens il·lumini. A més, acabo de llegir un conte de Katya Adaui on la protagonista afirma que allà on hi ha ombra és perquè hi ha llum, i a aquest plantejament estic agafada des que el vaig acabar. Però, per a finals adequats, el que Francis Scott Fitzgerald va escriure per a El gran Gatsby: "Així continuem, colpejant-nos, barques contracorrent, tornats sense parar al passat".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
