El pitjor dia de Pedro Sánchez

El Govern necessitava convalidar tres decrets llei importants. En va perdre dos per la confluència de Junts amb el PP i Vox. I només en va salvar un, la reforma de la jubilació parcial acordada amb els agents socials, gràcies al PP, però amb el vot en contra de Junts i d’altres aliats del Govern. Queda clara una estrepitosa falta de majoria parlamentària, però el més rellevant va ser el que va passar amb el segon decret llei (l’impost a les elèctriques) i, més encara, amb el tercer, l’òmnibus que incloïa la revaloració de les pensions i bonificacions al transport públic, que tindran conseqüències immediates.

L’impost a les elèctriques ja se sabia que no passaria perquè Junts i el PNB ho havien dit. Però el Govern, sabent-ho, el va presentar perquè era la condició de Podem per al seu vot al desembre del decret llei de normes fiscals, entre elles l’impost a la banca, que el Govern va vendre amb prepotència com la reforma fiscal. Sánchez sabia que era impossible i Podem també, però va exigir que es presentés. Tot i que ja va dir –i ara insisteix– que la no aprovació seria un greu incompliment del Govern i que no entraria a negociar els Pressupostos. Com si Junts i el PNB fossin Sánchez. Estupidesa de Podem, sí. ¿Però es pot sostenir un Govern amb pactes impossibles i fantasiosos que indiquen –a més de cinisme– un gran garbuix mental?

El pitjor, però, va ser el rebuig del decret òmnibus, que inclou la pujada d’un 2,8% de les pensions a 12 milions de beneficiaris, les bonificacions en el transport públic i altres mesures disperses. ¿El Govern pot continuar sense prou majoria en una cosa tan troncal per a ell com apujar les pensions amb l’IPC? ¿Pot continuar governant sense majoria per aprovar res de substancial? Tret que es cregui en els miracles...

Tret, és clar, que pugui reconduir la seva relació amb Puigdemont. Gairebé un miracle. Perquè, literatura a part, Puigdemont està frustrat no només perquè el Suprem no li aplica l’amnistia, sinó perquè Sánchez i Illa tampoc li reconeixen l’amnistia política: cimeres amb ell a Brussel·les i amb televisió. I més en el fons batega l’amargor. La progressiva normalització de Catalunya la sent com una traïció al que va creure que eren els acords d’investidura amb el PSOE, que a Catalunya calia reparar un conflicte històric des de 1714. ¿Es repara amb la realitat actual, Illa a la Generalitat i ell a Waterloo? En la seva lògica no s’està complint l’esperit dels acords d’investidura del 2023. ¿Una absurditat? ¿Una excusa per treure’n més profit? Pensin el que vulguin, però és difícil que així pugui governar-se Espanya.

D’altra banda, es pot entendre que el PP i Junts (i fins i tot Vox) facin una pinça per triturar Sánchez, encara que no el puguin fer caure. Ja ho van fer fa anys Aznar i Anguita contra Felipe. Però, ¿jugant amb la revaloració dels ingressos mensuals de 12 milions de pensionistes? És un no –sense al·legar cap diferència política– que perjudica massa gent i que desprestigia la política davant el ciutadà corrent. Sí, el Govern podria haver recorregut no a un òmnibus sinó només a un per a les pensions.

Notícies relacionades

Reformar el poder judicial per consens

¿Per què el Sabadell torna la seva seu a Catalunya?

El gran embolic, però, és un altre. Sánchez va tenir majoria (amb Puigdemont) per ser investit, però no té majoria (sense Puigdemont) per governar. Feijóo deia que havia de ser investit, però va perdre. I tampoc té majoria per fer fora Sánchez amb una moció de censura. I Puigdemont utilitza la frontissa dels seus 7 escons (sobre 350) per venjar-se, ja que Catalunya no és un Estat. Fer i desfer a Madrid. Puigdemont pot perquè Sánchez i Feijóo són víctimes d’un desmesurat personalisme que els porta a menystenir l’altre i (si poden) liquidar-lo. Peti qui peti.

Els temps eren uns altres, però el PP de Rajoy va arribar a pactar amb el PSOE (sense Sánchez) la seva última investidura. I amb Sánchez el 155. Potser la diferència és que llavors el PP era a la Moncloa.