L’Europa de les lamentacions

Més a prop, en un poble suís anomenat Davos, conegut pels amants de la literatura germànica per l’obra de Thomas Mann La muntanya màgica, una foto retrata una amena conversa entre el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i diversos membres del seu gabinet, amb els primers executius i algun principal accionista (Acciona/Entrecanales) d’empreses energètiques, constructores i banca. Els de gairebé sempre, tan atents al Butlletí Oficial de l’Estat com a les últimes ocurrències fiscals del Govern de torn.

Les relacions i la convivència –si bé pot ser també connivència– entre món empresarial, financer i mandataris polítics ha passat, passa i passarà a tots els països on hi ha hagut i hi ha llibertat de mercat; on s’impulsa la creativitat i el creixement empresarial en nom del progrés. Uns volen vendre per guanyar diners i els altres tenen la sobirania atorgada pels ciutadans per legislar d’acord amb la ideologia que marquen els seus programes i el seu projecte de país. El problema pot sorgir quan l’opinió pública i publicada comença, no només a intuir, sinó a creure, que hi ha empreses o grups d’empreses en sectors determinats que comencen a tenir un excés de poder. Un poder gairebé il·limitat que acaba per perjudicar la competència i, per tant, la mateixa ciutadania.

Els Estats Units serveixen com a referència històrica. El 14 de setembre de 1901 mor assassinat el president William McKinley, representant del partit republicà. El substitueix immediatament el seu número dos, Theodore Roosevelt, amb una edat de 43 anys. Membre d’una família patrícia d’origen angloneerlandesa, Roosevelt era un vers lliure dins del partit. En els seus càrrecs previs havia denunciat la corrupció política. La seva figura s’havia realçat pel seu paper en la guerra de la independència de Cuba contra Espanya el 1898.

Una vegada en el càrrec, Roosevelt decideix emprendre una batalla legal per posar fi als oligopolis bancari i energètic que controlaven el país i perjudicaven la lliure competència. El banquer J. P. Morgan i els barons petrolífers es converteixen en els seus enemics públics. No era admissible que tant poder econòmic estigués en mans d’uns quants.

Un altre president republicà, el general Dwight Eisenhower (1953-1961) va alertar al final del seu mandat del poder del complex industrial-militar que podia acabar controlant el país. Eren temps de cursa espacial, que començaria liderant el president John F. Kennedy amb l’objectiu que no guanyés l’extinta URSS, i s’estava a les portes de l’escalada de la guerra del Vietnam.

Notícies relacionades

Apareixen els monstres

Sorrentino i els cursis

No fa l’efecte que Trump hagi de seguir l’estela dels seus predecessors republicans utilitzant els mitjans legislatius i jurídics per obligar a trencar a bocins els oligopolis tecnològics. Tot el contrari. La seva intenció és convertir-los a ells en els seus aliats, facilitar-los-ho tot perquè continuïn creixent d’un cap a l’altre del planeta en nom de MAGA (Make America great again). No vol que els Estats Units perdin pistonada davant l’amenaça xinesa. Per a ell, el seu objectiu és posar tot l’entramat industrial tecnològic del seu país per dominar l’univers de la intel·ligència artificial i que no quedi en mans de la Xina.

L’estratègia dels Estats Units de Trump pot agradar o no, caure millor o pitjor, però es tracta d’una estratègia clara i sense matisos. Des de la Unió Europea els nostres representants poden continuar embolicant la troca, elaborant complexes regulacions, o intentar posar portes al camp. Si Amazon, Netflix, Google, Twitter/X, Facebook, Apple, Microsoft, Nvidia, Tesla i un llarg etcètera no són europees, no és culpa de Trump, sinó dels nostres BOE.