Editorial
Mitjans, xarxes socials i democràcia
Uns i altres necessiten regles que permetin fer efectiu l’accés a una informació rigorosa i plural
Elon Musk /
D’un temps ençà, el debat sobre el lloc dels mitjans de comunicació i les xarxes socials en les societats democràtiques ha pujat de to. Hem sentit i llegit, de vegades amb una virulència digna d’altres causes, que els mitjans convencionals coarten la llibertat, manipulen la informació i que els ciutadans només poden accedir a la veritat i la pluralitat a través de les xarxes socials. Aquest no és un debat nou. La novetat rau en el fet que aquesta crítica indiscriminada als mitjans, acompanyada de cants de sirena a favor de les xarxes, té ara portaveus privilegiats des que Donald Trump ha arribat a la Casa Blanca acompanyat dels propietaris de les principals xarxes socials. De manera destacada, Elon Musk –amo de X– s’ha erigit en el paladí d’aquest suposat rol redemptor de les xarxes socials. Com si fossin espais de llibertat ciutadana, mentre que els mitjans (premsa, ràdio i televisió) servissin sempre interessos espuris. Alertats per la deriva polaritzadora que han experimentat les xarxes socials, nombroses institucions i polítics han començat a intervenir en el debat. Entre ells el president del Govern, Pedro Sánchez, que va formular algunes propostes per regular el paper de les xarxes durant una intervenció seva al Fòrum de Davos.
El tema és de tal importància que les idees avançades per Sánchez, així com altres de formulades per acadèmics, experts i la mateixa Unió Europea, s’haurien d’abordar sense supeditar-les a la confrontació política. Cap força democràtica hauria d’assumir aquesta narrativa contrària als mitjans que tant han contribuït a l’evolució democràtica del nostre país, independentment de la seva línia editorial. Proposar que els amos de les xarxes siguin responsables dels seus continguts suposa regular-les com ho estan els principals grups de premsa a Espanya. Pretendre que l’algoritme amb què operen sigui de domini públic tampoc hauria de resultar estrany. Suggerir que els seus responsables ho siguin dels seus continguts i de possibles falsedats que enverinen el debat públic suposa tractar-los pel mateix barem que s’aplica als mitjans, d’acord amb la legislació de cada país.
Parlar de regulació en matèria d’informació sempre és delicat. No obstant, la deriva d’algunes xarxes socials confirma que descartar-la del tot pot tenir unes conseqüències encara pitjors. La dicotomia interessada entre els mitjans anomenats tradicionals (que ja no ho són tant, ja que compten amb formats cada vegada més multimèdia) i les xarxes és enganyosa. Tant uns com els altres necessiten regles que permetin fer efectiu l’accés dels ciutadans a una informació rigorosa i a la pluralitat d’idees. Els diaris i les cadenes de ràdio o de televisió tenen una propietat coneguda, una línia editorial explícita i una redacció professional que els lectors coneixen i que els permet discernir. El propietari de X pretén convèncer-nos que les xarxes són el paradigma de la llibertat, perquè no tenen redacció i línia editorial. Al límit, procura treure importància fins i tot a qui sigui el seu propietari, amb la fal·làcia que pertanyen als seus usuaris, furtant del debat l’existència d’opacs algoritmes a través els quals els seus responsables donen prioritat a una visió binària de la informació, en la qual l’insult preval sobre l’argument i el blanc i negre busca imposar-se a la complexitat de la nostra societat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.