Donald Trump /
El retorn de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ha sigut interpretada per molts com una amenaça per a la democràcia. El seu estil populista, les seves males formes, el seu menyspreu per l’adversari polític, el partidisme del seu discurs d’investidura, el fet que sigui el primer president convicte, el seu qüestionament de la victòria de Joe Biden el 2020 i la seva responsabilitat en l’assalt al Capitoli, als protagonistes del qual ja ha indultat, juntament amb el fet que disposa de majoria republicana a la Cambra de Representants i al Senat així com la seva proximitat ideològica amb diversos jutges del Tribunal Suprem, certament no donen massa marge a l’optimisme. I si a això s’hi afegeix una agenda política carregada d’esmenes a la totalitat a les polítiques del seu predecessor i que està començant a executar amb gran celeritat, la cosa no millora.
No obstant i malgrat que hi ha molts motius per fer saltar les alarmes, cal distingir clarament entre una agenda política reformista que inclou posicions polítiques que poden afectar els drets o la interpretació que se’n fa d’alguns, que no és unívoca, d’una agenda de reforma institucional que amenaci les regles de funcionament del sistema i que es proposi modificar-les en benefici propi per perpetuar-se en el poder o per dificultar el paper de l’oposició i de l’alternança política. I fins ara Trump no sembla tenir una agenda política d’aquest tipus. I fins i tot si es considera com un intent de reforma institucional –pel fet d’estar contingut en una esmena constitucional– una de les seves propostes més controvertides i rupturistes com és l’alteració del dret de ciutadania vinculat al naixement, hi ha limitacions institucionals que fan molt difícil que aquesta iniciativa prosperi.
Notícies relacionadesDe fet, el primer revés que ha patit Trump ha sigut precisament la suspensió judicial de l’ordre presidencial que limitava aquest dret, una cosa que ens recorda que el disseny constitucional americà està concebut per conjurar les vel·leïtats autocràtiques. I mentre les mirades estan centrades en el sorollós Trump hi ha líders més convencionals i aparentment més respectuosos amb el joc democràtic que sigil·losament estan lliscant per un perillós pendent liberal per mitjà d’una bateria de petites però constants reformes que amenacen els pilars dels sistemes democràtics com són la divisió de poders, la independència del poder judicial, l’existència d’una premsa lliure i plural o la llibertat d’expressió.
Pedro Sánchez és un clar exemple d’aquestes pràctiques per com ha penetrat políticament i ha reformat institucions per garantir-se’n el control (TC, CGPJ, RTVE), per com, amb l’argument de millorar la qualitat democràtica i lluitar contra la desinformació, pretén incrementar el control sobre la premsa i limitar la llibertat d’expressió, per com deslegitima el poder judicial que li fa de contrapès i aspira a reformar-lo amb arguments malintencionats per garantir-se jutges afins i per com, malgrat la seva impossibilitat per governar per falta d’aliats, prefereix perpetuar-se en el poder que convocar eleccions com passa en el parlamentarisme quan el govern no té suports. Sent així que Déu em deslliuri de les aigües manses, que de les braves ja em deslliuraré jo.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
