Els ninots de ses senyories

La culpa no és extensible a tot l’hemicicle, però els innocents són pocs. Amb el pacte d’investidura, els socialistes (més per supèrbia que per ingenuïtat) van creure que seria possible doblegar Junts a base de concessions i sentit comú. Atrapats en el seu engany, pel camí van perdent peces.

El PP només viu per fer caure el Govern, amb un líder que mira de dissimular la seva inutilitat amb aspror, sense carisma ni idees, el ninot gran del conservadorisme. I Junts, en la seva línia: la família política que un dia va ser hegemònica a Catalunya, convertida en marioneta de Puigdemont (almenys, fins que sigui amnistiat). El seu missatge és diàfan: el PP i el PSOE són el mateix. Que traduït ve a ser que tot l’espanyol és menyspreable. Com a bons nacionalistes sectaris, demostren una gran sensibilitat cap als símbols de la pàtria. Viuen per defensar Catalunya, això diuen, però els importen poc els catalans. Hi ha set de venjança, per això Puigdemont insisteix a veure una mà negra de l’Estat rere els atemptats islamistes del 17A. Abonat a la conspiranoia, eleva la perversitat d’Espanya a la màxima expressió, i fanatitza els seus creients. Mentrestant, Sumar i Podem s’esfilagarsen entre la nebulosa i les dentades.

Les qüestions que van quedar empantanegades amb la caiguda del decret òmnibus s’aprovaran d’una manera o un altre. Mentrestant, hauran servit de projectils partidistes. Cada votant podrà donar la culpa als contraris o, posats a fer, a la política en general. Els partits, obsessionats en demolir l’adversari, fa molt que van deixar d’il·lusionar la ciutadania. No hi ha un lideratge moral que treballi per la unitat.

Notícies relacionades

Resoldre l’anomalia de Muface

La indemnització de Pallete

Així, amb el descrèdit dels partits, perd la democràcia i guanya el mercat. El mercat més salvatge i corrosiu. Allà tenim el govern dels superrics de Trump. Ens espanta la falta d’ètica de les seves primeres mesures, però potser només sigui una delirant i addictiva pel·lícula gore que n’atrau uns, terroritza d’altres i distreu tothom. Rere la pantalla, una oligarquia tecnològica amb el superpoder de la intel·ligència artificial (capaç de dinamitar la realitat) s’erigeix en capitana d’un nou món.

¿I la ciutadania? Captiva i desarmada. Cada vegada més escassa d’espais d’expressió i de comunitat, i més immersa en espais virtuals on prioritza la crispació i la mesquinesa. Instal·lats en la crítiques i escassos de propostes. I quan aquestes arriben, sempre van acompanyades d’exigències. Com si treballar pels consensos fos una mostra de debilitat insuportable. Una societat amb ànima de jocs dèspotes i insignificants. Finalment, només ninots.