Resoldre l’anomalia de Muface

Adeslas, DKV i Asisa, les principals prestadores del servei, afirmen que el sistema està infrafinançat i asseguren que amb l’anterior conveni (2021-2024) van perdre uns 600 milions d’euros, cosa que es deu en part al fet que els assalariats de les administracions públiques tenen una mitjana d’edat superior a la del sector privat i això implica més ús i més cost per a qui presta el servei. Per mirar de compensar-ho el Govern ha ofert a les mútues augmentar el pressupost un 33,5% durant el pròxim trienni, fins als 4.500 milions d’euros, però aquestes companyies ho consideren insuficient fins al punt que s’han plantejat no presentar ofertes, decisió que no se’ls pot retreure si el concert implica que es vegin obligades a continuar assumint deutes. DKV ja ha descartat presentar-se i tant Adeslas com Asisa no descarten del tot fer-ho ara que hi ha un nou marge per negociar.

Però si el concurs queda desert tots els funcionaris ara atesos per la mútues hauran de passar a ser atesos pel sistema nacional de salut, cosa que provocarà un inevitable increment de la congestió sanitària. A Espanya hi ha 1,5 milions de funcionaris adscrits a Muface, el 73% dels quals reben atenció sanitària privada, mentre que a Catalunya, de 163.000 funcionaris, el 63% són atesos per la sanitat privada. Aquests serien els que passarien a engrossir les files de la sanitat pública i, davant aquesta eventualitat i tenint en compte que les companyies d’assegurances que han renunciat al concurs ja no estan donant cites als usuaris, cosa que provoca molta incertesa entre els malalts crònics, en tractament o pendents d’intervencions quirúrgiques, la Generalitat està treballant en un pla de contingència perquè els usuaris de Muface tinguin garantida l’atenció sanitària. El problema és que no es té la certesa que aquest increment d’usuaris de la sanitat pública estigui acompanyat d’un increment pressupostari.

Al final, per tant, serien les comunitats autònomes, de qui depèn la sanitat, les que haurien d’assumir les conseqüències de la mala gestió i de l’escassa previsió demostrada pel Govern en aquesta qüestió i més tenint en compte que el Ministeri de Sanitat disposava d’un informe que posava en dubte la sostenibilitat de la mutualitat dels funcionaris. Elles assumirien la gestió i la culpa sempre es podria carregar a les malvades mútues per l’excés de voracitat que suposa no voler pèrdues. Encara hi ha marge per a l’acord i es pot esperar que acabi sent beneficiós per a tothom, encara que continuï sense abordar l’anomalia que implica que els funcionaris, de facto, no tinguin dret a una sanitat pública que es diu universal, que s’hagin de pagar una atenció privada i que a més aquesta situació sigui percebuda socialment com un privilegi quan en realitat és un estalvi per als comptes públics. Això és el que explica la seva continuïtat fins ara i fa plausible que segueixi així.