La responsabilitat de no descarrilar
Que les parts renunciïn a negociar el pressupost del Govern s’ha d’atribuir més a qüestions exògenes
És del tot recurrent que els governs apel·lin a la responsabilitat de la resta de forces polítiques, si més no amb les que comparteixen complicitats ideològiques i/o interessos estratègics o tàctics, a l’hora de buscar suports per aprovar el pressupost. Una demanda que sempre se sosté amb arguments relacionats amb les necessitats del país i de la seva gent. Justo és a dir que, sovint, la demanda és estèril.
El últim president en constatar-ho va ser Pere Aragonès. L’any 2024, comptava amb el plàcet del PSC als comptes. També el dels dos sindicats majoritaris i les patronals, així com el de les desenes d’entitats socials agrupades en la Taula del Tercer Sector. En aquest cas coincidien, doncs, clamors de responsabilitat amb un suport popular inqüestionable.
Amb tot, no va tirar endavant. Que Junts no se sentís interpel·lat per la crida de l’avui expresident era tan previsible com bel·ligerant havia sigut Puigdemont cap al republicanisme, al no haver digerit que Esquerra comandés políticament Catalunya. Poc comprensible, en canvi, va ser que la patacada provingués del partit d’Albiach, amb arguments inexplicables per a part de la seva militància més pròxima als moviments socials o al sindicalisme.
Les conseqüències van ser bastant conegudes: convocatòria d’eleccions. Nou Govern i rellevo de dirigents clamant responsabilitat, incorporant, a diferència de la legislatura anterior, l’existència d’un pacte d’investidura, que no de legislatura, que havia permès embastar un inici de full de ruta compartit.
En tot cas, que les parts ja hagin reconegut que renuncien, si més no per ara, a negociar el pressupost del Govern s’ha d’atribuir més a qüestions exògenes que a la voluntat per part dels signants de renegar de la col·laboració. Ho prova el fet que, en les declaracions públiques, tant del president Illa com d’ERC, hagi prevalgut més la mesura que l’astracanada. Els uns, no llançant encara la tovallola o afirmant que compten amb els republicans per tirar endavant mesures des del Parlament per dotar de recursos a la implementació del programa de govern. Per part dels republicans, no oposant-se o convidant el partit del govern a posar els llums llargs per a una negociació interrompuda per al següent exercici.
Les dues formacions polítiques, doncs, a diferència dels juntaires, sembla que hagin trobat el punt d’intersecció de la "responsabilitat". No és dolent, atenent el moment de polarització política creixent i les amenaces rampants de caràcter reaccionari que planen sobre la nostra societat.
Conscients, tots, que els acords estan profundament condicionats tant per l’envergadura d’allò firmat com per les circumstàncies de cadascun dels protagonistes. Efectivament, la decisió d’ERC de votar la investidura no va ser un camí de roses per als seus afiliats. Cal recordar que entre el sí i el no tan sols hi va haver una diferència de nou punts. A més, el partit es troba immers en un procés congressual d’on ha de sortir el full de ruta estratègic, una vegada resolta l’equació de qui la dirigeix. És a dir, encarar què fer, com fer-ho i amb qui fer-ho.
No menys important, correspon al socialisme català assumir, d’una banda, l’exigència de fer realitat el compliment total dels punts pactats amb Esquerra, l’execució dels quals els obliga a fer complir al PSOE quant a la quitació (16.000 milions d’euros) del Fons de Liquiditat Autonòmica i al finançament singular. D’altra banda, i de manera específica, correspon al PSC ser receptiu a modificacions que incumbeixen a qüestions socials en el seu pla de govern i a tenir una actitud activa en el desplegament de la Convenció Nacional per a la Resolució del Conflicte, incorporat en el pacte. Demostrar que aquesta convenció per fer possible un marc de diàleg entre tot el catalanisme polític i la societat civil a favor de la construcció d’una solució participada per la ciutadania per a una via referendista no va ser una concessió gratuïta fruit de la necessitat de suports per a la investidura, sinó una oportunitat per metabolitzar el passat en clau nacional. I, en justa correspondència, hauria de correspondre a ERC el mateix convenciment. És a dir, deixar fora de sospites que hagués sigut només un peatge per apaivagar els militants més reticents al pacte.
Que Gabriel Rufián i els seus companys del Congrés, en els últims dies i una vegada més, hagin sabut discernir qui són els adversaris dels interessos de les classes populars i on recauen les complicitats, denota responsabilitat. Com també ho és que Junqueras i Illa, malgrat els desacords i les dificultats d’ara, no dinamitin cap pont.
La responsabilitat de no descarrilar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
