Treva en suspens

Hamàs està exhausta però no derrotada, i la prova és que els seus guerrillers ressorgeixen cada dia entre ruïnes que els israelians donaven per "pacificades", que els soldats no han sigut capaços de trobar i alliberar el centenar d’ostatges que encara continuen en captivitat i que, per increïble que sembli, Hamàs continua reclutant gent, perquè quan tens 10 terroristes i en mates dos te’n queden... 20. Les idees no es maten a canonades i el que passa a Gaza només s’explica, com bé va dir António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, en el context de "56 anys d’ocupació asfixiant". Però Hamàs està destruïda i esgotada, ha perdut suports de Hezbol·là, Síria i l’Iran, i necessita temps per recuperar-se. Vol la treva.

Una altra cosa és el gabinet israelià: Netanyahu no té pressa per acabar la guerra perquè sap que portarà conseqüències que ell no desitja: una comissió d’investigació sobre els errors de seguretat del tràgic 7 d’octubre que va costar la vida de 1.200 israelians i la captivitat d’un parell de centenars, la demanda d’eleccions anticipades i la pèrdua de la immunitat davant acusacions de corrupció que el poden portar a la presó. Per això Netanyahu és un president de guerra que sempre ha anteposat la victòria final a Gaza sobre l’alliberament dels ostatges. Tampoc volen la treva, almenys, dos dels seus ministres, de qui depèn la coalició de govern: Itamar Ben-Gvir, líder del partit Poder Jueu, que compta amb sis escons a la Knesset, i Bezalel Smotrich, líder de Sionisme Religiós, que en té set. Són nacionalistes extrems que exigeixen la destrucció de Hamàs i l’annexió de Gaza i Cisjordània.

Ben-Gvir ha deixat el Govern en protesta per la signatura de la treva, però manté el suport parlamentari dels seus diputats i això permet a Netanyahu mantenir la seva àmplia majoria parlamentària. Per la seva banda, Smotrich continua també en el Govern, però adverteix que el deixarà si d’aquí 45 dies, al finalitzar la primera etapa de la pròrroga, no es reprèn la guerra fins a la victòria final. Aquesta treva preveu la retirada parcial de l’Exèrcit de les zones més poblades, l’alliberament d’un terç dels ostatges i de centenars de palestins en presons israelianes, i l’entrada de 600 camions diaris amb ajuda humanitària. Però acaba d’aquí 45 dies. Si llavors Ben-Gvir i Smotrich li retiren el seu suport parlamentari, Netanyahu perdrà la majoria que li permet governar i això no ho vol. Sobreviu, per tant, amb l’espasa de Dàmocles sobre el cap.

I, com que ho sap, per acontentar i entretenir els més nacionalistes de la seva coalició que amenacen de trencar-la, ha llançat una ofensiva sobre Cisjordània en suport dels colons més radicals que ja ha provocat morts i detinguts entre els palestins de Jenín, que cada dia veuen com els arrabassen més terres del que aquests radicals consideren que és Judea i Samaria, les terres que Jahvè va donar al Poble Elegit, sobre les quals ara esperen que Donald Trump reconegui la seva sobirania, com ja va fer amb els alts del Golan.

Notícies relacionades

Resoldre l’anomalia de Muface

La indemnització de Pallete

Netanyahu també vol que Trump convenci l’Aràbia Saudita perquè normalitzi relacions amb Israel, i que els Estats Units uneixin les seves forces a les de tots dos per frenar la nuclearització de l’Iran i les seves activitats de desestabilització regional.

La conclusió és que la treva funcionarà ara per ara, però la seva pròrroga d’aquí 45 dies és més que dubtosa. Molt em temo que, una vegada més, la crisi es tancarà en fals, oblidant que no hi haurà seguretat per a Israel sense justícia per als palestins i aquesta no s’entreveu en l’horitzó.