La Barcelona còmplice

Lacalle ho va deixar clar: "La societat civil és un entramat d’associacions, institucions i ciutadans que de forma autònoma s’impliquen en la vida pública... és el teixit social que sustenta el progrés i la cohesió d’una comunitat". A Barcelona, això és diversitat i complicitat. Allà hi ha les iniciatives de finals del segle XIX: la Cambra, la Caixa, la Sala Parés, el Club de Futbol Barcelona... I a finals del XX, "Barcelona va tocar el cel" amb els Jocs Olímpics del 92, que van ser possibles per la complicitat de l’alcalde Maragall (PSC) amb Juan Antonio Samaranch i altres homes de la burgesia, com Carlos Ferrer o Leopoldo Rodés. I Josep Miquel Abad, abans candidat del PSUC a l’alcaldia. I una cosa no gaire diferent va passar amb la Fira, refundada el 2000, que ha potenciat el Saló de l’Automòbil, Alimentaria i, sobretot, per la seva gran projecció internacional, el Mobile.

Lacalle creu que el procés va ser un pas enrere que va paralitzar la col·laboració amb la resta d’Espanya, a l’abandonar Artur Mas el gradualisme de Pujol. "El que es va poder haver fet i no es va fer", es va perdre l’Agència Europea del Medicament i ell i el seu partit esclatarien i perdrien l’hegemonia a Catalunya. Però Lacalle creu que "Barcelona is back" amb la celebració de la Copa Amèrica i a Catalunya, amb Salvador Illa, les coses van en la bona direcció, tot i que es veu limitat per la seva minoria parlamentària. Conclusió: en el fonamental, Barcelona i Catalunya necessiten una gran complicitat. ¿Ressuscitar el gran pacte tàcit del 92?

Notícies relacionades

Professors i alumnes desmotivats

Un altre càstig aranzelari

Sánchez Llibre, víctima d’una afonia i el discurs del qual va llegir Jaume Llopis, va insistir que Catalunya no hauria subsistit sense una ciutat com Barcelona i, després de citar Josep Pla, va sentenciar: "Només hem avançat de veritat quan la moderació ha dominat la nostra societat". Va reblar la gran capacitat catalana per crear empreses, però va remarcar que Vicens Vives, Pla i el mateix Tarradellas coincidien en el fet que Catalunya no tenia consciència clara del que és l’Estat. S’aprèn a governar governant i fent política per influir a Madrid.

I va arribar la cita de Cambó, potser encara l’ideal de gran part de la dreta: "una gran Espanya és imprescindible per aconseguir una gran Catalunya i Catalunya ha d’implicar-se en la governació d’Espanya liderant la seva modernització". Lacalle i Sánchez Llibre saben que som lluny d’aquí, però creuen que és el nord. I que la recepta és una gran complicitat a Catalunya i mantenir-se sempre en la moderació. ¿Qui els representa avui en el món polític?.