Sánchez, els vots i les pedres

Pedro Sánchez domina amb habilitat dues tècniques de l’oratòria: la demagògia i la teatralitat, sempre adobades amb una arrogància que li resulta innata. Pocs polítics tenen tanta traça a l’hora de fer servir –amb intel·ligència– les emocions i les qüestions sensibles per vendre el seu producte polític, i ho fa dalt del cavall, amb l’èpica del cavaller que salva el poble del drac malèfic. Entre la impostació, la supèrbia i la demagògia, el seu discurs es revesteix de superioritat moral, de manera que no comprar-li la mercaderia implica, immediatament, situar-se fora del territori correcte de la política. En realitat és una vella tàctica dels socialistes, que sempre han venut la idea que són ells o la foscor, ells o la plaga de les llagostes, ells o l’abisme. La memòria recent està plena de campanyes electorals amb la cultura de la por com a lema recurrent, de manera que res no és nou, però és cert que Pedro Sánchez excel·leix en aquest biaix que, al capdavall, pertany al sinuós i etern mètode del populisme.

El que ha passat amb el decret òmnibus conté tots els elements fins ara assenyalats: prepotència, demagògia i histrionisme. La prepotència –és a dir, la supèrbia pròpia del poder– és clara: ha presentat un decret mastodòntic sense haver tancat els acords amb tots els partits que l’han fet president, convençut que no gosarien votar-hi en contra. Amb l’afegit que ha col·locat dins del decret mesures indiscutibles –jubilats, dana, transports– amb d’altres que necessiten molt de recorregut per tenir consens, si més no amb Junts, part essencial de qualsevol acord. Després de la prepotència, i amb el decret tombat, ha arribat l’hora de la demagògia, tot fent servir els sectors més vulnerables de la societat com a arma llancívola contra els votants del no, com si ell no tingués la culpa del que ha passat. Els discursos que han fet alguns dels seus adlàters i ell mateix són d’un populisme tan barroer i manipulador que competeixen amb altres populismes que ells mateixos condemnen. I tot sabent que amb uns decrets llei concrets resolen el tema de l’augment de les pensions o la dana immediatament. Finalment, l’excés histriònic, amb un Pedro Sánchez presentant-se com un esforçat lluitador que aixeca pesants pedres, en la seva heroica croada per trobar els vots fugits. Atès que els vots que li falten no estan sota les pedres, sinó a Waterloo, la imatge del picapedrer Sánchez tendeix al més pur ridícul.

Notícies relacionades

Compte a passar-se de sostre

Presència d’Auschwitz

Mentre tot això ha passat en l’esfera política, l’esfera mediàtica no ha quedat a recer, i la desfilada de cortesans socialistes que han sortit en bandada per tal d’amplificar la demagògia, ha estat notable. Des d’una Àngels Barceló que ha fet una editorial cum laude en populisme xaró, fins a d’altres que s’han dedicat a disparar contra els noms propis més propers a Puigdemont, en una cacera que ha tingut Josep Alay i Míriam Nogueras a la diana. La intenció és tan òbvia com infantil: no atacar Puigdemont directament, perquè encara els calen els vots, però donar la imatge d’un líder aïllat, afeblit i segrestat pels "radicals". Per cert, tots aquests vells fustigadors socialistes, els Bolaños de tota la vida, que fa dècades que demonitzen el catalanisme polític en totes les seves vessants, des del sobiranisme fins a l’independentisme, haurien de renovar el seu llenguatge, perquè fan una olor molt rància de naftalina.

Ni els jubilats, ni el transport, ni la dana ni les pedres que Sánchez aixecarà per aconseguir salvar el poble, tenen res a veure amb la situació. L’única realitat és que hi ha un president que no recorda com ha arribat a la presidència, que menysprea els aliats –tal vegada perquè alguns actuen com una catifa–, i que porta decrets elefantíacs al Congrés sense tenir-los lligats i acordats. Sánchez és l’únic responsable del rebuig a l’òmnibus, i cap muntanya de fems demagògics que llanci als seus adversaris desmentirà l’evidència. No guanya perquè no compleix els acords i no és confiable. De manera que no aixequi tantes pedres si no vol convertir-se en Sísif. Només cal que parli amb qui ha de parlar, renovi la confiança perduda i comenci a fer política de consens, i no política de prepotència. O això, o la pedra tornarà a rodolar muntanya avall.