Barcelona i els museus

L’excel·lència en l’art, com en tot a la vida, és l’element diferencial. Barcelona té més de cinquanta museus però, en paràmetres internacionals, més que la quantitat el que compta és la qualitat. El CaixaForum, la Fundació Mapfre, o els esmentats Moco o el futur Carmen Thyssen, tot i que amb bons continguts artístics, no deixen de ser centres franquiciats d’altres museus, que també tenen seu a altres ciutats espanyoles i europees. El Museu Picasso i la Fundació Miró són sens dubte els museus més destacats i visitats de la ciutat. Hi cal afegir la Fundació Tàpies i el Macba, aquest amb una programació imaginativa i rellevant en el camp de la creació més contemporània. Ara que s’estan ampliant i repensant les instal·lacions de Montjuic, sovint s’ha parlat de la Muntanya dels Museus. Una proposta per estudiar seria obrir-hi un Museu Gaudí que, definit amb creativitat i talent, servís per donar una visió completa i polièdrica del genial arquitecte i l’artista català més universal.

El MNAC

Notícies relacionades

Sánchez segueix, amb la creu a sobre

¿On viuran les criatures?

A Barcelona i a Catalunya, per sobre de tot, els manca tenir un primer museu que pugui jugar a la lliga museística de les principals ciutats europees, com París, Londres, Madrid o Amsterdam. El MNAC és un museu fantàstic, amb les sensacionals col·leccions de l’art romànic i gòtic, les col·leccions Cambó i Thyssen, i els grans pintors d’una cultura mil·lenària. Per estar a primera divisió mundial, però, li manca tenir tres, quatre, cinc pintors estrella, de primer nivell internacional, amb un grapat d’obres que es puguin convertir en icones. La llàstima es que Barcelona i Catalunya tenen aquests pintors però gairebé no estan representats al Museu Nacional, que hauria d’ésser alhora una mena de Louvre i Centre Pompidou. El MNAC necessita, per fer la gran eclosió internacional, tenir un potent conjunt d’obres de tres artistes catalans universals com Miró, Dalí i Tàpies. I sens dubte de Picasso, que es va formar artísticament a la nostra ciutat. També s’ha d’apostar més fermament per Torres García: ja hi està representat però, com a pintor català i uruguaià que és, cal fer-lo nostre, anar més enllà de la seva etapa noucentista, i exposar-hi força més obres de la seva aclamada etapa constructivista. Una sala destinada a cadascun d’aquests extraordinaris pintors amb quinze o vint obres de primer nivell és el que cal al MNAC per situar-se definitivament en l’elit museística mundial. Tot plegat seria un pol d’atracció irresistible per exhibir-hi exposicions internacionals de la màxima excel·lència.

Els millors museus del món hi tenen exposades obres emblemàtiques dels grans artistes nacionals, que els fan únics. És prou conegut i ben punyent l’accentuat favoritisme de l’Estat amb el Reina Sofia amb obres canòniques dels nostres grans pintors. Però, malgrat els greuges, el país té mitjans econòmics, artístics, institucionals i polítics, per construir una col·lecció que sigui un referent mundial d’aquests artistes únics. No pot ser que els grans pintors catalans de la modernitat, que estan entre els més destacats del segle XX en àmbit mundial, estiguin infrarepresentats al museu més important de Catalunya. El MNAC té unes dades de visitants insuficients, molt per sota de les seves possiblitats. El Museu Nacional de Catalunya ha de ser el gran referent internacional de l’art català històric i de la modernitat.