Comissaria de la Via Laietana: de lloc de memòria a espai memorial

Fa pocs dies que el govern de l’estat ha anunciat que aquest estiu declararà “lloc de memòria” la Comissaria de la Via Laietana com una de les accions de commemoració del 50 aniversari de la mort de Franco, conjuntament amb una trentena més de llocs relacionats amb el franquisme. La figura de “lloc de memòria” és una de les novetats de la llei de memòria de 2022 i s’aplica sobre espais rellevants per la seva significació històrica vinculada a la memòria per a protegir-los per a que siguin espais de reparació, d’homenatge i de divulgació.

Que la Comissaria sigui declarada “lloc de memòria” hauria de ser l’inici d’un procés llargament reivindicat per les entitats de memòria i la societat civil organitzada que hauria de culminar en la ressignificació del lloc transformat en espai de memòria.

A data d’avui l’inventari de “llocs de memòria” no convenç ni a activistes ni a acadèmics per la seva heterogeneïtat. El llistat actual està format per 18 llocs, dels quals 13 fan referència a fets històrics del segle XIX i entre els quals trobem la casa-palau de Baldomero Espartero, el general que va ordenar bombardejar la ciutat de Barcelona dues vegades. I tanmateix, incloure-hi la Comissaria seria un cert reconeixement que permetria al govern gestionar d’esquitllada la demanda històrica i sortir del pas a una situació compromesa en la que la pressió ciutadana no afluixa.

Però no n’hi ha prou amb aquesta declaració. A la vista del que ha passat durant els anys de vigència de la llei la declaració per al govern és només un acte administratiu que no preconfigura cap política, tot i que hauria de ser exactament el contrari. Per això cal que seguim sent exigents i reclamem que l’expedient administratiu es concreti en accions memorials.

Des de l’edifici de Via Laietana 43 es va dirigir, coordinar i planejar la repressió a la població barcelonina durant 40 anys. En les seves estances es va privar de llibertat i es va torturar a desenes de persones que el règim franquista considerava perilloses per a la construcció del seu model de societat nacional-catòlica: militants antifranquistes, llibertaris, prostitutes, gitanos i gitanes, ateus, pacifistes, Testimonis de Jehovà, homosexuals, lesbianes i persones transsexuals, dones que no encaixaven en l’estereotip moral del franquisme... un univers colossal que va ser vigilat, controlat i reprimit per una xarxa coordinada des de la Via Laietana, que era centre d’operacions i de tortures al mateix temps.

L’abast de la repressió va ser tan gran, va condicionar tant la vida de la ciutat i les trajectòries individuals que el seu llegat simbòlic, ètic i polític és immens. Per això l’edifici ha de ser un espai de memòria tot sencer i en exclusiva. Ha de deixar de ser un equipament policial, tancat i sobreprotegit i ha de transformar-se en un equipament cultural obert, que incorpori la participació de la ciutadania en els seus usos.

La marxa de la Policia Nacional serà el que marcarà l’inici efectiu de la seva ressignificació. Aquest fet adquirirà un pes simbòlic que en ell mateix serà la primera de les accions de memòria i de denúncia de la impunitat dels abusos que s’han comès en el seu interior. També és precisament la imatge que el govern de l’estat vol evitar, però és imprescindible que es doni per iniciar la reparació, i ha de continuar facilitant que les persones repressaliades puguin accedir a la Comissaria com a moment de retrobament íntim amb el lloc on es van cometre els abusos, amb el dolor i el passat. Posteriorment, caldrà obrir les portes al conjunt de la ciutadania, a qui també es va controlar i privar de drets, com a exercici d’apropiació col·lectiva d’un espai que sempre s’ha mostrat inaccessible i protegit amb armes de foc.

En paral·lel, l’estat haurà de cedir l’edifici a l’Ajuntament de Barcelona, i establir un model de governança en el que Generalitat, Ajuntament i les entitats de memòria de la Ciutat gestionin el nou equipament, que haurà de ser un espai de memòria, on les repressaliades trobin el recolliment necessari per a la reparació i on s’expliqui el que va ser la repressió del franquisme a la Ciutat, es detalli qui la va exercir i es contextualitzi el paper de la Comissaria de la Via Laietana en l’entramat de centenars de punts des dels que s’exercia el control de la població i que es repartien per tota la geografia barcelonina (comissaries de barri, escoles religioses, seus de falange, establiments militars, casernes, presons, camps de concentració i centres de retenció, etc). Caldrà posar a disposició de la ciutadania aquesta geografia del terror i generar una àgora on debatre sobre la repressió franquista, i també sobre el present: sobre la tortura, els abusos i la privació de llibertats en situacions de repressió política a partir de l’experiència de la repressió franquista.

La Comissaria de la Via Laietana, doncs, ha de ser un espai de coneixement, de divulgació i de reflexió. I ho ha de ser en exclusiva.

A l’inici d’aquest article he escrit en condicional que la declaració de «lloc de memòria» hauria de ser l’inici d’un procés que culminés en la ressignificació d’aquest lloc, però malauradament tinc poques esperances que això passi, si més no, per l’impuls del govern de l’estat..

Políticament, el trasllat de la Policia Nacional generaria una imatge i un missatge inassumible per aquells que volen perpetuar el relat de la transició modèlica i la igualació de les “víctimes” i dels bàndols. En un context d’auge de la reacció i de l’extrema dreta aquest episodi seria presentat com una claudicació contra l’esperit de la transició i de la unitat d’Espanya. No en va, el ministre de l’Interior s’ha afanyat a explicar que la declaració de «lloc de memòria» no implicaria el trasllat de la policia i fins i tot el conseller de justícia català ha defensat la convivència dels usos policials i els memorials.

Notícies relacionades

Un consol innocent

El preu de la pau: liti, urani, grafit

La presència de la policia convivint en el mateix edifici amb les propostes memorials provocaria confusió i no abordaria la reparació que han de garantir les administracions públiques. La reparació començarà només quan es capgirin els usos que es donen a l’edifici i esdevingui un espai de memòria, un equipament de cultura.

La única garantia de la ressignificació de la Comissaria de la Via Laietana és la feina obstinada i rigorosa de les entitats de memòria on troben recer bona part de les persones repressaliades, que no defalliran en la seva reivindicació i continuaran exigint a tots els governs unes polítiques de memòria fermes i compromeses, que superin les anodines declaracions administratives i que acabin amb el fals relat de la transició modèlica.