80 aniversari
Presència d’Auschwitz
El Papa no podia acabar el discurs sense apaivagar l’eco d’aquelles inquietants preguntes, perquè el silenci implícit de Déu només podia desembocar en el nihilisme
El maig del 2006, Benet XVI va visitar Auschwitz-Birkenau com a Sant Pare. Sol, es va agenollar i va resar en silenci. Després va pronunciar un breu discurs. "Prendre la paraula en aquest espai d’horror", va dir, "d’acumulació de crims contra Déu i contra l’home que no té parangó en la història, és quasi impossible". I va continuar: "En un lloc com aquest, et quedes sense paraules; en el fons, només pot haver-hi un silenci d’estupor, un silenci que és un crit interior adreçat a Déu. ¿Per què vas callar, Senyor? ¿Com és que vas tolerar tot això, aquest excés de destrucció, aquest triomf del mal? ¿On eres aquells dies?". La interrogació sobre la presència del mal és una constant en la reflexió teològica, però segurament no s’havia plantejat mai així, en aquests termes, provinent de la veu més autoritzada del catolicisme. Benet XVI va fer, en certa manera, com Job. Un prec que es vestia més d’estupefacció i desconcert, de desconsol i desolació, que no pas d’imprecació furibunda. El Papa no podia acabar el discurs sense apaivagar l’eco d’aquelles preguntes inquietants, tan humanes, perquè el silenci implícit de Déu només podia desembocar en el nihilisme, una possibilitat que Benet XVI, per descomptat, no contemplava. Job va dialogar amb Déu i, finalment, va admetre, en una il·luminació, que la magna obra de la divinitat, la conjura de la seva omnipotència, deixava en un racó les desgràcies de l’individu, fins i tot de l’amatent i bo. Benet XVI es refiava, a Auschwitz, del missatge de les làpides de ferro sobre les llambordes del camp. "Sacsegen la nostra memòria i el nostre cor", va dir el Sant Pare. "I volen fer possible que la raó reconegui el mal com a mal i que el rebutgi; volen suscitar la valentia del bé". Invocava una raó que Auschwitz, com a emblema de la bogeria nazi, va menysprear.
Per a Primo Levi, a Si això és un home, una de les estratègies per a la supervivència era "no mirar d’entendre", perquè "vam perdre la possibilitat mateixa de raonar". Molts anys després, poc abans del suïcidi, va mantenir una conversa amb un escriptor italià, Ferdinando Camon: "Auschwitz existeix, i això vol dir que Déu no pot existir". Un altre escriptor, Imre Kertész, que va compartir l’experiència del camp d’extermini amb Levi, sense haver-se conegut mai, afirmava que "Auschwitz és present a tot arreu, en cadascun de nosaltres". No es referia només als que van sobreviure i van procurar explicar-ho, sinó a tota la humanitat, perquè, vuitanta anys després, ens continua interpel•lant. Aquests dies he pensat en un conte de Giorgio Bassani –Una làpida a Via Mazzini– que explica la història de Geo Gosz, un jueu que torna de l’infern nazi i a qui ningú no fa cas, com passa amb el protagonista de Sense destí. Posen una placa, amb el seu nom i tot, però els altres volen passar pàgina. Els supervivents destorben. Ell s’entesta a mostrar l’horror i es torna a vestir amb l’uniforme ratllat i passeja, escanyolit i feble, pels carrers de Ferrara. Fins que un dia desapareix sense rastre. Auschwitz encara és present a tot arreu. És ara i és aquí.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
