Vivenda
¿On viuran les criatures?
La classe mitjana tampoc escapa a la galopant precarietat
Em trobo una mare del col·le a qui acaben de "demanar" el pis. Que et "demanin" el pis és el malson contemporani, l’espasa de Dàmocles que penja sobre el cap de qualsevol que visqui de lloguer. Universitària, màster, culta, amb una feina i dos fills a càrrec seu. "Les dones soles amb família som pàries avui dia", em confirma. Ningú la vol com a arrendatària, tot i que no ha faltat mai al deure d’abonar la mensualitat; busquen inquilins sense descendència. Quan esmenta els nens li diuen que no té el perfil. A la cadena SER, una altra mare explica la seva odissea per a les notícies: un bon sou i una filla a càrrec seu, però no aconsegueix cap casa que pugui pagar. Moltes ofertes exclouen els menors d’entrada. Una altra parella exposa que no els lloguen una vivenda ampla de dues habitacions en un poble, i no barata precisament, perquè tenen un fill i la propietat imposa un màxim de dues persones per firmar el contracte. Acabats de casar per sempre. Una habitació com a dormitori i una altra per a la PlayStation, o per a un vestidor ample. Que no s’acabi mai l’adolescència a què es veu abocada la joventut espanyola. Ja ampliaran la família la dècada que ve. Tres són multitud. Un podria passar la nit al traster per assegurar un sostre a la resta. Aquesta és la nova llei de la usura immobiliària i la classe mitjana tampoc escapa a la galopant precarietat que ha instaurat. La inversió d’uns, l’agonia d’altres.
Els obscens càstings d’inquilins que es permeten en el mercat lliure de la vivenda exclouen la part més vulnerable de la societat. Els nens són embalums sospitosos. No és que erosionin les rajoles per sobre del recomanable. Resulten una càrrega econòmica que impedeix als adults satisfer les mensualitats estratosfèriques que es demanden per un lloguer. Com xuclarem la sang amb garanties als assalariats si abans els han gorrejat criatures amb necessitats per cobrir. A més, els éssers baixets queden fatal als vídeos de desnonaments. Caldrà esborrar, doncs, la infància de l’equació del maó. Casas de luxe d’un dormitori i lloguer per a un al parc temàtic. Les dues cares de l’edatisme. No és país per a vells ni per a criatures.
Notícies relacionadesDiscriminació
Es podia esperar alguna cosa així d’una societat que permet l’escandalosa existència de negocis "només per a adults" sense que hi hagi cap raó de protecció dels interessos infantils. Hotels i restaurants on no es permet l’entrada de nens com a reclam publicitari o decisió empresarial per enfocar-se a un determinat segment de consum de més qualitat. Contravenen el mandat constitucional de la no-discriminació per raó d’edat, basant-se en un inferior dret d’admissió, i ningú els planta cara. Ni tan sols els governs de dretes, ferms defensors només de boca de la família tradicional. Si ja tens el pin parental per decidir si als teus fills els proporcionen educació sexual, no deus pas voler, a més, que puguin viure al barri on estudien i s’han criat. Tampoc la demografia acudirà al rescat. Continuarà caient l’índex de natalitat perquè la crua realitat és que tenir fills empobreix i dificulta la independència. Se’ls acudirà algun benefici fiscal per a qui llogui a persones amb fills, però qui necessita un incentiu com aquest si continua arribant sense parar mà d’obra jove i sense càrregues familiars, el perfil exacte que requereix l’anunci de la immobiliària.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
