El pati de l’extrema dreta

Sobre l’ús de la violència, per exemple. Aquest cap de setmana passat, en nom de l’antifeixisme, diversos joves van destruir una parada informativa d’Aliança Catalana al districte de les Corts. Hi va haver intercanvi d’insults i empentes, i un ferit. Arran, les joventuts de la CUP, van reivindicar l’atac. "Hem demostrat una vegada més que quan ens organitzem som imparables", continua dient el comunicat.

Com a antifeixistes, haurien de saber que la història més aviat demostra el contrari, que en el fangar de la violència és justament el feixisme (l’autèntic) el que és imparable. Mussolini va arribar al poder gràcies al caos creat per la violència de les esquadres feixistes contra el moviment obrer, que al seu torn també la va practicar. Les pallisses, incendis, atemptats i assassinats, organitzats de manera premeditada per generar terror, van crear una espiral insuportable per al sistema polític, la classe mitjana, l’economia i les empreses. Una vegada i una altra s’ha donat la situació que, davant la violència entre els dos extrems, classes mitjanes i poder polític i econòmic no miren a l’esquerra per buscar l’home fort que pacifiqui el país, sinó a la dreta. No és amb violència com es frena el feixisme. Al contrari, se l’alimenta.

Notícies relacionades

El Brexit és un gran error

Regular tirant a dolent

Tampoc se’l frena debilitant les institucions o desacreditant-les. La institucionalitat i el respecte a les regles de convivència, fins i tot sobreactuada, són imprescindibles en el joc democràtic. Retorçar les regles, les astúcies, el filibusterisme, el relat per sobre de la lletra i l’estratègia permanent de polarització erosionen un intangible sense el qual el joc democràtic s’esfilagarsa: la confiança de la ciutadania. Aquesta setmana, les raons sobre una qüestió de confiança imaginària, un palauet a París i un Govern en minoria addicte als cliffhangers va posar en qüestió una sèrie de mesures legislatives importants en la vida quotidiana de milions de ciutadans. L’estratègia comunicativa i el joc polític i partidista són legítims i consubstancials al sistema democràtic, però quan deixen de ser un mitjà i es converteixen en un fi per si mateixos, dins d’una campanya electoral permanent en una atmosfera polaritzada fins a l’extrem, erosionen la credibilitat no dels polítics, sinó de la política mateixa. De la miríada d’ells i nosaltres que impregna la conversa pública, l’ells els polítics i el nosaltres la gent (o els ciutadans, o les persones, o la nació) és dels més perillosos.

Més: la fermesa amb què es destrueixen casetes informatives al carrer, es publiquen mems a les xarxes i es deshumanitza l’adversari polític s’hauria de traslladar a la defensa de principis irrenunciables. Pocs, però sòlids, innegociables. Per exemple: ¿què significa netejar Gaza? Expulsar milions de persones de les seves llars, prèviament destruïdes. Només n’hi ha prou d’imaginar aquests milions de palestins (persones) en blanc i negre traslladant-se en trens d’un país a un altre per entendre el significat ple de "netejar". ¿Què suposa erigir a Albània, previ acord econòmic, centres emmurallats i en règim gairebé penitenciari per acollir milers d’immigrants rescatats del Mediterrani? ¿O a Guantánamo? ¿I com s’anomenava als anys 20 del segle XX deportar els que no eren com nosaltres, d’un altre color de pell, d’un altre credo, caricaturitzats en massa com a delinqüents, assassins i violadors? Mariann Edgar Budde, la bisbe episcopal de Washington, ho té clar, i amb aquesta fermesa va protagonitzar l’acte antifa més potent contra Donald Trump en molt temps als Estats Units. Amb un simple sermó.