El Brexit és un gran error

Es pot dir, sense cap dubte, que una part important dels votants que es van pronunciar per la sortida van ser enlluernats per les proclames nacionalistes de l’extrema dreta, l’hostilitat antieuropea de l’ala més retrògrada del Partit Conservador i un populisme que es va referir constantment a la recuperació de la sobirania. Els esforços de Starmer, un europeista, per aconseguir una relació el més fluida i il·limitada possible amb els Vint-i-set xoca amb dues realitats: l’oposició dels europeus a crear una mena de nou mercat únic amb el Regne Unit i la impossibilitat pràctica de plantejar un procés de tornada a la UE, que segurament donaria peu a una crisi d’Estat. N’hi ha prou de recordar la fractura del laborisme durant la campanya del referèndum per fer-se una idea de l’abast que tindria aquest objectiu.

El fet és que el Brexit ha permès certificar que, fora de la UE, tot són problemes d’índole política, econòmica i social. De tal manera que ha minvat la brega dels euroescèptics. El nacionalisme ultra ha optat per no seguir per aquest camí i ha desviat la fonamentació del seu nacional-populisme en la batalla contra els fluxos migratoris. Si el resultat del referèndum del 23 de juny del 2016 va entusiasmar els ultres més exaltats, la complexa negociació de la sortida i el nul efecte que va tenir en la intensificació dels intercanvis econòmics del Regne Unit amb els Estats Units, anunciat per Donald Trump el 2019 a so de bombo i platerets, van dissuadir molts d’emular el Brexit. El cas més ressenyable, però no l’únic, és el de Giorgia Meloni, que ha arxivat la seva vella hostilitat envers l’entramat institucional europeu.

La dada incontestable és que l’asserció "fora de la UE fa molt fred" ha deixat de ser una frase més o menys enginyosa per traduir en poques paraules el cost del Brexit. El Regne Unit és, sens dubte, una gran potència econòmica i un gran mercat financer; la marxa de les operacions a la borsa de Londres té sovint repercussió mundial i la lliura continua sent una divisa de referència. Però aquesta gran economia, part del G7, resulta ser bastant menys gran quan se la compara amb els dos gegants, els Estats Units i la Xina, i té un poder d’influència considerablement menor al que va tenir quan formava part de la UE. No hi ha cap novetat en aquest diagnòstic: ho van avançar els que van fer campanya per mantenir el Regne Unit a la UE i van ser neutralitzats pels propagandistes d’un nacionalisme passat.