¿És necessàriament dolent que els pisos perdin la protecció oficial?

Algunes forces polítiques han posat ara el focus en aquest tema al considerar que el límit temporal en el preu taxat és una mena de frau fiscal. És cert que elimina de l’equació un mercat secundari de pisos a preu assequible, la qual cosa pot dificultar encara més l’accés a l’habitatge d’alguns col·lectius. Això si totes les operacions de compravenda es realitzen al preu taxat sense pagaments en b. Però també és veritat que aquesta fórmula, definida per la llei i no per cap mala pràctica, té efectes positius de redistribució de la riquesa. Els qui adquireixen els pisos de protecció oficial són persones econòmicament vulnerables i el pas al mercat lliure al final del període de protecció els pot representar un matalàs econòmic just en els anys en què s’aproximen a la jubilació. O fer-ho als seus fills quan moren, pagant els corresponents impostos. Per a alguns, tot el que no sigui públic és dolent. I tot el que permet el progrés econòmic de la gent els genera por de quedar-se sense clientela. Però en aquest cas ni som davant un frau, ni els beneficiaris són els grans tenidors. Canviar aquest aspecte de la llei pot ser legítim, però en tot cas és opinable.