Una bandera que dona fruits

Illa va formar un Govern obert (no només del PSC), han passat sis mesos, s’ha desinflamat Catalunya i s’han recuperat les relacions amb Madrid, la resta de comunitats i Brussel·les. Catalunya està més relaxada, però normalitzar continua sent l’assignatura pendent. Governar sense majoria no és fàcil, però a l’Europa d’avui tampoc és excepcional. I no tenir (¿encara?) pressupostos del 2025 és un cop. Però és el que hi ha. I Illa sap de contrarietats. Va ser el ministre de Sanitat de la pandèmia. Per això ha protagonitzat un acte solemne davant la societat civil per reblar el seu projecte inclusiu del Govern de tothom (més enllà de les divisions) i presentar un programa per als pròxims anys: 18.500 milions d’inversió en 200 projectes perquè Catalunya torni a liderar Espanya i sigui un motor econòmic, no només de la Península, sinó d’una Europa de 450 milions d’habitants.

No és un moment òptim, però el Parlament acaba d’aprovar una pròrroga pressupostària que impedirà la paralització i s’ha convocat un Consell de Política Fiscal i Financera que haurà d’aprovar l’assumpció, per part de l’Estat, de part de l’abundant deute públic de les autonomies. Per a Catalunya, es tracta d’un gran respir. Illa sap que Pedro Sánchez necessita el PSC i la majoria de partits catalans. I que a Catalunya li convé que a Madrid se l’escolti. És el seu punt d’arrencada després de sis mesos en què ha recorregut Catalunya i diu haver notat il·lusió, malgrat les desigualtats i carències que només se solucionaran si al creixement se li afegeix la "prosperitat compartida", una idea ja central en la seva campanya electoral.

Però també sap que en aquests moments governar Catalunya exigeix no només gestió –que sí, i molt–, sinó mobilitzar i il·lusionar. Recuperar el catalanisme que volia modernitzar el país i Espanya. Per això va triar l’edifici de l’Escola Industrial, va citar els empresaris del segle XIX que van impulsar la industrialització i fins i tot va citar Vicens Vives, l’historiador mort el 1960 que, en ple franquisme, va fer un llibre titulat Notícia de Catalunya. Malgrat tot, existim.

Notícies relacionades

Bin Laden continua sent a prop

Xina, DeepSeek i les armes geoestratègiques

Catalunya no és una autonomia de les creades per la Constitució del 78. És una nació que ve de lluny. I el retorn de l’exili del president Tarradellas va ser un gest explícit de ruptura en una transició que es va fer de la llei a la llei. Tornava la Generalitat de la República. Illa és tarradellista. Sap que a Catalunya no només els sentiments compten, sinó també els símbols i les institucions. Ja va dir que –malgrat la seva distància política– Jordi Pujol va governar durant molts anys perquè va saber unir la recuperació de l’orgull nacional amb la voluntat modernitzadora i la col·laboració –no sempre fàcil– amb diferents governs espanyols. I fins i tot l’impuls europeu va ser, com Pasqual Maragall, president de les regions europees. I els seus antecessors del PSC –Maragall i Montilla– van enllaçar amb aquesta idea amb els Jocs Olímpics del 92 i la reforma de l’Estatut.

Aquella reforma no va acabar bé. I una part rellevant del catalanisme va creure que Catalunya només podria progressar en un Estat separat d’Espanya. Però allò de la independència va acabar en frustració i va dividir el país. Ara Illa vol que el catalanisme del segle XXI no sigui només reivindicatiu, sinó també productiu. I això implica recuperar l’orgull de liderar la modernització d’una Espanya que cada vegada sigui més Europa. Que la bandera catalana sigui inclusiva i doni fruits és el que batega després del projecte presentat ahir –no per casualitat– en un edifici simbòlic de la història industrial de Catalunya. Tot un projecte de fons.