La Casa Orsola o el Círculo Ecuestre

Gràcies a la tasca del Sindicat de Llogateres i la participació del veïnat, la Casa Orsola no ha patit el primer dels desnonaments previstos, el d’en Josep. Però no hem de perdre el focus: el que volen les entitats d’habitatge, com el Sindicat de Llogateres, no és haver d’aturar desnonaments cada setmana. Volen que les institucions actuïn, s’anticipin i evitin més situacions com aquesta. És la seva obligació si atenem i prioritzem el dret a l’habitatge. Hem de ser plenament conscients que afrontar aquest repte és complex i que implica tot un entramat de competències que arriben de la Plaça Sant Jaume fins a Brussel·les, però això no pot ser una excusa. Cal actuar i tenim múltiples exemples de com les normatives s’adapten a situacions amb urgència si hi ha voluntat política.

Per això, el que hauria d’estar fora de dubte és que els partits progressistes han de fer tot el que estigui al seu abast. I, en aquest punt, la pregunta és: està fent Jaume Collboni tot el que pot per encarar la crisi de l’habitatge? La resposta és clara: no. La comparativa amb l’anterior executiu, encapçalat per Ada Colau, és aclaparadora.

En els anys de BComú al govern, l’habitatge era una prioritat. A cavall d’aquest objectiu es van destinar 200M€ a la compra d’habitatges i a la rehabilitació, una xifra sense precedents al conjunt del país. Però no tot va ser comprar: l’Ajuntament es va convertir en el principal promotor d’habitatge públic —doblant el parc de la ciutat en vuit anys— i es va innovar creant la unitat anti-desnonaments, que va evitar nou de cada deu expulsions a la ciutat. Evidentment, el consistori no ho podia fer tot, però el dinamisme d’aquells anys contrasta amb la passivitat i l’estancament actual.

Una altra novetat d’aquells anys va ser el tanteig i retracte, el dret públic a intervenir en una compra entre privats. L'administració es va dotar d’una eina pionera per fer front als especuladors, comprant i protegint habitatges de Barcelona. Gràcies a aquesta mesura, es varen comprar 1.600 habitatges i 51 edificis, destinant-hi 120M€. Una política que el govern del PSC ha reduït en un 85%, passant de comprar 200 habitatges cada any a comprar-ne tan sols 30.

Durant el mandat Colau, l’Ajuntament va estar sol enfront d'unes elits immobiliàries àvides i amb uns recursos molt superiors. Perquè ens en fem una idea, el 2021, l’any de la compra de la Casa Orsola, es van produir 30 transaccions d'edificis a l'Eixample per un valor de 260M€. Evidentment, no es va poder arribar a tot. Aquells mateixos mesos, l’Ajuntament va comprar cinc edificis a l'Eixample —Balmes (23 habitatges), Floridablanca (18), Calàbria (14), Diputació (32) i Comte Borrell (12)— tot prioritzant les situacions més urgents, aquelles on els contractes vencien més aviat. ¿I ara què?

Sabent que es podia fer més, es va continuar transformant la ciutat amb mesures sense precedents a l’Estat. Una proposta inspirada en París, que obliga a destinar el 30% de tota construcció o gran rehabilitació a habitatge a un preu assequible, va posar en peu de guerra el lobby immobiliari. Tot i els seus cops, la vam tirar endavant. És una política que impacta en els barris més tensionats, com l’Eixample o Gràcia i desincentiva les pràctiques especulatives. Segons el darrer informe de l’Institut d'Investigació Urbana de Barcelona (IDRA), 62.000 llars que viuen de lloguer en 3.909 edificis s'han vist beneficiades per aquest “dic de contenció".

Per desgràcia, sabem que el govern del PSC vol modificar el 30% de la mà dreta de Junts. Mentre la ciutadania ens concentravem davant la Casa Orsola, Collboni compareixia al Circulo Ecuestre per prometre a les elits l'anul·lació d’aquesta mesura imprescindible per garantir el dret a l’habitatge a Barcelona. El mateix informe d’IDRA avança que la proposta de Collboni per desmuntar el 30% suposaria reduir els edificis protegits de gairebé 4.000 a només 95, multiplicant el risc de viure centenars de noves situacions com la de la Casa Orsola a la ciutat.

Que el PSC és més sensible a les pressions de les elits que el govern de Barcelona en Comú ho sabíem. Ho hem vist a cada llei i a cada proposta que fan. La política obliga a tothom a prendre partit, no permet posicions tèbies, especialment davant de les grans crisis.

Notícies relacionades

El PP es consolida

La soledat

L’habitatge és un dels grans cavalls de batalla avui a Barcelona. Probablement el més urgent. La inacció del govern del PSC implica posar-se del costat d’uns especuladors que no veuen més cavalls que els del Círculo Ecuestre.

L’única forma de garantir el dret a l’habitatge a Barcelona és portar les competències de cada administració al límit. Per desgràcia, a Barcelona s’ha deixat de fer, i el preu el paguen les veïnes de la ciutat.