El luxe de tenir una mascota
Mujer pasea con su perro dentro de una tienda de mascotas /
Si no pots cuidar el teu gat o el teu gos, no el tinguis, és la cantarella de sempre. Si estàs deu hores fora de casa no el tinguis. Si no el pots passejar tres vegades al dia. Si no pots portar-lo a revisions veterinàries freqüents, donar-li dieta segons les seves malalties. La llei de benestar animal desplega les ales per elevar a cotes mai vistes els drets de cura de les mascotes, un moviment que cavalca sobre la sensibilitat dels nostres temps. I això està bé, molt bé. Una altra cosa és què passa quan aquests aires, aquests principis compartits, aterren sobre la realitat. No es tracta només dels preus disparats que suporten els aliments veterinaris, les exigències domèstiques d’encaixar hores de visita professional, o la xarxa de contactes necessària per assegurar cuidadors passejadors o l’atenció domiciliària.
Cada país té legislacions i respostes polítiques diferents de la nova normalitat de la convivència amb animals. L’Equador acaba de suprimir l’IVA als aliments de mascota per alleujar les butxaques dels seus cuidadors, i el seu president va reivindicar en xarxes socials la decisió perquè les mascotes "són família". Mentrestant, Espanya desplega una norma que dificulta l’accés a antibiòtics de gossos i gats, que s’hauran de comprar ara en farmàcies, en envasos no ajustats a les necessitats de les mascotes, i eleva també l’IVA de les consultes al 21%, cosa que encara encarirà més l’atenció sanitària.
La pandèmia va disparar les xifres del registre d’animals de companyia, només a Barcelona han crescut un 30% en cinc anys, i els preus d’atenció veterinària i les dietes s’han multiplicat quan la companyia d’animals domèstics s’ha convertit en un pilar del benestar de persones i mascotes de la nostra societat, més interconnectada digitalment que mai, més aïllada en l’àmbit personal, amb menys llaços familiars. Tenir una mascota queda a mig camí en el nostre imaginari entre tenir un bé immoble i tenir un parent, és molt més que una cosa però no assoleix ni és equiparable a l’escut social de les persones, i no hauria de quedar en mans de la pressió social l’adaptació legislativa a fets ja incontestables.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
