Nous boscos

I així i tot... la vida s’encarrega que el pla A descarrili. Passen coses i es produeix el cataclisme. Emmalaltim, tanca l’empresa per a la qual treballem, ens separem, fiquem la pota i no ens donen l’ascens promès, perdem qui estimem, la tecnologia canvia i el nostre ofici queda obsolet... No acostumo a agafar cotxes amb conductor perquè no crec en aquest model d’economia, soc de taxis, però l’altre dia vaig pujar en un. De passada el conductor va comentar que només feia un any que estava al lloc. La curiositat em va guanyar. Li vaig preguntar què feia abans, em va explicar que havia fet tota la seva carrera en la mateixa empresa d’assegurances com a gerent de zona, però de sobte un nou equip directiu va acomiadar els més grans de 55. Després d’un any a l’atur, deprimit, va aconseguir un lloc de venedor en una farmacèutica, però, tot i que va vendre molt (és el que ha fet tota la seva vida), per no fer-lo fix el van acomiadar. Va entrar en una altra companyia d’assegurances, però era una franquícia i havia de portar-se de casa fins i tot el bolígraf i la grapadora. Ho va deixar. Està en els 60 i encara ha de cotitzar, així que es va buscar això de conductor. Li han tornat a trucar de la farmacèutica per a una altra substitució, però no li garanteixen continuïtat. És un exemple d’un pla A que se’n va anar en orris i va ser substituït per un pla B i un C i un D...

Afrontar la mitjana edat

Notícies relacionades

¿El tigre d’Europa?

L’increïble i trist viatge de Felipe González

Estava al concert de McEnroe i The New Raemon, Ricardo Lezón i Ramón Rodríguez, dos músics excel·lents per separat, però superbs junts (és com si Bach i Vivaldi s’haguessin animat a fer un disc i una gira conjuntament que es diu Nuevos bosques) i em va donar per recordar el conductor el nom del qual em vaig quedar sense conèixer. Segueixo des de fa anys aquests dos artistes que avui enfronten amb valentia la mitjana edat. Ramón té la barba blanca i una filla amb edat de ser la baixista de la seva banda. Ricardo també està carregat d’anys i ha publicat un llibre de memòries magnífic Lento y salvaje. I allà estan, pujats a escenaris grans i petits. De vegades amb banda de set músics en un auditori i altres en un cafè, amb les seves guitarres mà a mà. Sabia que Lezón és un mestre dels plans B, C, D (en les seves memòries detalla alguns dels seus dispars oficis), però no que Rodríguez, tan prolífic, també hauria tingut el seu pla A al territori de la música i s’hauria anat adaptant a molts plans B pel context canviant de la indústria musical, l’auge i caiguda dels discos físics, el pas de les gales als festivals i altres vicissituds estructurals del sector cultural. Ho explicava amb gràcia entre tema i tema i jo vaig pensar en els meus propis plans A i en com de trista m’he sentit quan s’han enfonsat i en la incertesa amb què enfronto ara un nou bosc: els 60 anys que compliré aviat al país (Espanya) i la indústria (l’audiovisual) de l’edatisme. Però també vaig pensar en l’enorme capacitat dels nostres cervells i cossos per adaptar-nos al que venja i vaig recordar d’un altre espectacle increïblement divertit i commovedor Travy, de la família d’Oriol Pla, i en el delicat treball de dos artistes de teatre de carrer, Quimet Pla i Núria Solina, altres mags del pla B, C, D i fins a la Z.

Segons les estadístiques, som un país amb una gran expectativa de vida. Com que ens queda molt per viure i més per jubilar-nos (som creadors i autònoms, combinació infal·lible per no haver cotitzat ni molt ni prou), la tasca més important que podem fer els artistes pels altres és parlar amb sinceritat i sense victimisme. És saludable i ens fa més forts sentir que no som els únics als quals el pla A els va fallar. Serveix per a l’únic que serveix: donar-nos la mà i confiar a tenir una gran destresa per internar-nos als nous boscos i plans B, C i D que ens esperen.