2
Es llegeix en minuts
Posar ordre en la mobilitat urbana

Ferran Nadeu

Les ciutats contemporànies són cada vegada més complexes. En elles conviuen més grans la vida del qual s’allarga cada vegada més, i joves que avui treballen en un lloc i demà en un altre. Consumidors que ho volen tot a casa, a qualsevol hora, i un exèrcit de repartidors que no para de créixer. Bars que ocupen voreres i calçades i restaurants que sobreviuen amb l’enviament del menjar a domicili. Ciutadans nascuts en elles i altres vinguts d’altres llocs, de vegades d’altres cultures. Amb aquesta composició cada vegada més bigarrada, amb interessos individuals no sempre fàcils de conciliar, no és estrany que la mobilitat hagi emergit com un tema central de l’agenda urbana. Les grans ciutats ja no són les d’antany, quan el repte de la mobilitat era permetre als treballadors anar de casa a la fàbrica, amb el servei públic o el cotxe privat. Avui són com a termiteres on molts dels seus habitants es mouen tot el dia, en tota hora, amb una panòplia de mitjans cada vegada més diversificada, on la bicicleta i el patinet han irromput com mitjans accessibles i sostenibles. No regular aquesta nova realitat podria transformar l’espai públic en una selva, en detriment dels vianants i dels més vulnerables, per la seva condició o la seva edat.

L’ordenança de circulació que ha entrat en vigor a Barcelona té aquest objectiu. Es tracta de posar ordre en una mobilitat que amenaçava en transformar els carrers, places i voreres de la capital en llocs incòmodes per a molts, fins i tot perillosos. L’ordenança era necessària, i ha sigut rebuda positivament per la majoria dels barcelonins, fins i tot molts dels usuaris dels nous mitjans de circulació. Fer obligatori l’ús del casc i dels llums per als usuaris de patinets, obliga que circulin pels carrils previstos per a les bicicletes, limitar la seva velocitat a 25 quilòmetres per hora, permetre’ls nom és als més grans de 16 anys, vetar la seva circulació per les voreres, o prohibir circular parlant pel mòbil són mesures apropiades, que ja s’han imposat en altres ciutats europees. Les sancions previstes per als que infringeixin alguna d’aquestes normes són severes, tenint en compte que molts usuaris de patinets són persones de rendes limitades, no obstant, és probable que només així s’aconsegueixi evitar que la mobilitat aquest regida per l’incivisme del més fort, el més jove o el més espavilat.

Dit això, les noves normes haurien d’anar acompanyades de mesures que permetin el seu compliment. Els carrils pels quals patins i bicicletes han de circular han de completar-se, evitant que el pas d’un a l’altre obligui a infringir la llei, o baixar-se del mitjà de transport. Els usuaris han destacat, amb raó, que aquesta connexió està lluny de ser realitat. En aquest sentit, les multes han d’anar acompanyades per incentius que facilitin l’ús dels nous mitjans de circulació. D’altra banda, cap norma pot aconseguir els seus objectius si no va acompanyada de la creació d’una consciència cívica, una educació en matèria de mobilitat. Així va passar amb el cotxe, i així ha de ser amb patinets, bicicletes i altres enginys destinats a facilitar la mobilitat urbana. Particularment durant la fase de transició, que serà llarga, tenint en compte els hàbits adquirits.