‘Stupor Mundi’

Tres idees emmarquen la seva empremta inicial: desafiament, venjança i intimidació. Desafiament a les regles vigents per imposar els seus interessos, caigui qui caigui; venjança amb els que creu que l’han traït; i intimidació perquè en el futur ningú s’atreveixi a contradir-lo, com acaba de comprovar el president de Colòmbia. Tot per a uns EUA més forts, més segurs i més pròspers, és a dir al servei de Donald Trump, d’America First, Make America Great Again i de pau per la força. I els altres, que s’arreglin.

Entre les seves primeres mesures estan acabar amb tot el que soni a cultura woke en l’administració, l’empresa i la cultura en qüestions de diversitat, raça, gènere etcètera; expulsar immigrants indocumentats; abandonar l’OMS i el Tractat de París, el suport als vehicles elèctrics i a les energies alternatives per impulsar la producció de petroli (drill, baby, drill!); purgar funcionaris i substituir-los a dit per lleials sobreactuats; tornar favors als oligarques que l’han recolzat desregulant i liberalitzant continguts de les seves plataformes en nom de la llibertat d’expressió i al marge del que difonguin, creant Stargate (500.000 milions de dòlars per a una xarxa de centres de dades), o paralitzant la prohibició de TikTok; exigir als europeus destinar a Defensa el 5% del PIB (els EUA en destinen el 3,5%) i anunciar que retirarà 20.000 soldats d’Europa…

Altres mesures exigeixen més temps, com les rebaixes d’impostos als més rics, o la imposició d’aranzels a tort i a dret, malgrat les seves amenaces a la Xina, Europa, Mèxic o el Canadà. Aquest retard tranquil·litza els que temien tensions inflacionàries i ha fet pujar la Borsa. I igual passa amb la invasió d’Ucraïna, que va dir que resoldria en 24 hores i ara es dona sis mesos, amb el risc que faci un acord amb Putin sense participació de Kíiv o de Brussel·les, que augmentaria la nostra inseguretat i deixaria en vista de tot el món la patètica irrellevància de la Unió Europea.

Altres ocurrències són molt recents, com recuperar el control del canal de Panamà o quedar-se amb Groenlàndia, al·legant les mateixes raons de seguretat nacional que Putin esgrimeix per envair Ucraïna, o la Xina per ocupar Taiwan. Entrem en una època en què el poderós s’imposa i el peix gros es menja el petit al marge del que digui el dret internacional, en una pugna perillosa perquè pot acabar afavorint Xi i Putin, que no tenen contrapesos interns o opinió pública.

Notícies relacionades

Posar ordre en la mobilitat urbana

L’ambició de Salvador Illa

Tot això té molt mala pinta i només està començant. I compte amb Espanya, perquè sospito que Trump no està gens content amb el magre 1,28% del PIB que dediquem a Defensa (estem a la cua d’Europa), i tampoc li agrada que critiquem la política d’Israel, hàgim reconegut Palestina, avalat l’acusació de genocidi presentat davant el TIJ per Sud-àfrica, i impedit atracar un parell de vaixells que li portaven armes, perquè Trump es declara el president més proisraelià de la història i partidari de netejar Gaza de palestins. Tampoc les crítiques públiques a la tecnooligarquia que l’envolta. No deu saber gaire bé on és Espanya, perquè ens ha ficat entre els BRICS, i mentre Washington truca a París, Berlín, Roma i fins i tot Rabat, a Madrid no sona el telèfon. Per ara ens ignora. Com un dia s’aixequi de mal humor ens fregeix a aranzels o s’emporta la base de Rota al Marroc… Ens queda el consol de l’inefable ministre Albares, que diu que tenim més influència exterior que mai.

L’única que s’ha atrevit a dir-li quatre veritats a Trump a la cara ha sigut una menuda bisbessa anglicana, Marian Budde, que s’ha guanyat tot el meu respecte.