La Tania, cantant nominada als Goya: «No sé donar ni una palma per buleries»

El documental de C. Tangana ha funcionat com una catapulta.

Ha sigut un regal. Moltes vegades havia dit «tiro la tovallola, no dono més», però la passió pel que faig és tan gran que sabia que ho faria tota la vida. 

Ha entrat a pas ferm en l’escaire del flamenc pop.

Vull deixar clara una cosa: jo visc amb un flamenc [Yerai Cortés], però no sé donar ni una palma per buleries. No soc flamenca. Tampoc em considero una coplera. Pucho [Antón Álvarez] va decidir fer un disc de copla perquè és un gènere que s’ajusta a les meves vivències personals d’amor, traïció i desengany. Però tinc molt respecte al gènere. Si m’he de definir, diria que soc una intèrpret.

De ‘pellizco’ en té.

Soc una intensa de la vida. Si de cas, em considero una folklòrica.

¿Què escoltava de petita?

Laura Pausini, Camela, Parrita, Junco, Los Yakis. Als 9 anys vaig començar a fer teatre al poble i als 18 me’n vaig anar a Madrid a estudiar cant i interpretació i em vaig treure la carrera d’Art Dramàtic. La meva primera feina va ser en el musical ‘Enamorados anónimos’. També vaig participar en ‘Hoy no me puedo levantar’, però dir que he fet musicals em fa sentir una mica com una impostora. Jo no podria fer ‘El fantasma de la ópera’ o ‘Los miserables’. 

¿El ‘plot twist’ arriba amb Yerai Cortés?

Fa 13 anys que estem junts. Jo bec de Yerai, i ell, de mi. Estem tota l’estona fent música. Compartim influències. Ho comentem tot. De vegades, a casa, li he de dir: «Yerai, parlem de coses de parella».

Es van conèixer a Alacant. Vostè tenia 24 anys, i ell, 17. Vostè és paia, i ell, gitano.

Ho vaig tenir en compte quan va començar la relació, però em vaig enamorar de Yerai sense importar-me d’on vingués. El més important és el respecte i l’entesa. Però hi ha molt de racisme. Ho percebo de maneres molt subtils, i es pateix. Hauríem de posar el focus allí.

A ‘Amoríos’ explica l’amor i el desamor, i l’amor una altra vegada.

Explica l’any i mig de la nostra crisi. Comença per la infidelitat i la gelosia –la copla permet abocar-ho tot–, i continuo amb els ‘amoríos’ per on jo passo, les festes que em pego amb les meves amigues i el retrobament.

 El més fort és que les cançons les compon Yerai.

Ha sigut molt guaridor. Jo soc d’un poble on tot s’amagava. No sabia de què anava l’amor. L’havia romantizat. Les pel·lícules que veia eren ‘Llegendes de passió’ i ‘Pearl Harbor’. No obstant, un dia vaig veure –l’he vist mil vegades– ‘Función de noche’, en la qual Lola Herrera i el seu exmarit, Daniel Dicenta, ajusten comptes amb el seu passat després de 14 anys separats, i vaig dir: «Uau, si tinc la possibilitat de fer una cosa mínimament semblant, ho faré». ‘Amoríos’ compleix aquest somni. Ara em tocava explicar la meva veritat.

En el disc falta un tema de salseig: el moment del retrobament.

Després de la traïció, em vaig haver de donar el meu espai. Sense saber ni una paraula de francès, me’n vaig anar a París per estar sola i digerir. Vaig conèixer un guitarrista, Rodolfo, que es va convertir en un amic i fèiem junts unes coples pels bars. Vaig perdre la por. I, estant lluny, Yerai sempre va estar pendent i em va cuidar. Ens vam adonar que volíem estar junts. ‘Los Almendros’ és la cançó de la reconciliació.

¿Hi haurà vida musical després d’ell?

Sento que Yerai és la meva mà dreta, però ja he treballat amb Nusar3000, Harto Rodríguez, Pucho, i per al següent projecte vull fer sessions amb altres artistes. Ara em ve de gust fer directes, compartir el disc amb la gent i després, qui ho sap, potser faig reggaeton. El que sí que m’encantaria és fer cine, la veritat.

Té un aire a Barbara Lennie.

M’ho diuen molt i m’omple d’orgull. Soc superfan de Barbara. De moment, estic en una agència [la mateixa que Lennie] i vaig fent proves.

Notícies relacionades

La Casa Orsola o el Círculo Ecuestre

Bin Laden continua sent a prop

Miri que si dissabte guanya el Goya a millor cançó original...

Estar nominats estava tan lluny de la nostra imaginació que ja és un regalàs. Tant de bo que guanyem el de millor documental, perquè Pucho i Yerai s’ho mereixen.