Donald Trump
Firmar i saludar
La firma de Donald Trump evoca aquests trets que t’encerten al barret i el fan volar 30 metres, i tu et quedes buscant el tirador a les teulades. Cada vegada que rubrica una ordre executiva, cridada a fer desaparèixer una part del món tal com la coneixies, la tinta va deixant el rastre de pujades i caigudes que tracen els sismògrafs durant els terratrèmols. El gest de firmar és vertiginós, temerari. Gairebé produeix pànic la visió final del document, com quan falsificaves la firma del teu pare a l’institut per justificar les teves absències de classe i durant dies no dormies tranquil. Cada decret firmat equival a un cop de volant que mou les coses del seu lloc, i que el perden i han de trobar una altra ubicació, si la troben. Pocs actes tan senzills desprenen tant poder. A través d’ell autoritzes, cedeixes, prohibeixes, ordenes, compres, vens, t’imposes.
No impressiona menys la forma en què Trump saluda amb la mà, omplint el pur gest de significats. Potser amb el temps és l’únic bo que es dirà d’ell: sabia saludar. Naturalment, saludar bé, tot i que resulti vacu, requereix tècnica. Alguns estudis calculen que estrenyem unes 15.000 vegades la mà al llarg de la nostra vida; un president dels Estats Units segur que moltíssimes més. Aquests segons llarguíssims que es pren estrenyent una mà, aparentment avorrits, equivalen a una època daurada, perquè mentrestant Trump somriu i no trenca res. Saludar així no és tant cosa de presidents com d’homes de negocis obligats a donar la mà amunt i avall contínuament per tancar tractes i multiplicar la seva fortuna.
Saluda amb tanta intensitat que sembla que a l’acabar s’hagi de quedar amb la teva mà per a la seva col·lecció privada. No costa imaginar el soterrani de casa seva a Florida amb dotzenes de caixes plenes de les mans que es va cobrar creant la seva riquesa. La salutació és tota la bona educació que aconsegueix permetre’s. Fora d’això, com no tenir por de dir-li «xoca aquests cinc», i que te’n deixi anar alguna que et quedis clavat.
