Una foto

Llegeixo que és un dels músics amb més vendes de tot el món, òbviament per sota dels The Beatles, Michael Jackson, Elton John, Rihanna i alguns d’altres. Però els més de 100 milions de discos venuts el situen, sense discussió, a la cúspide de l’èxit. El que vol dir que és un artista amb talent, que té capacitat de connectar amb el públic i que ha sabut mantenir-se. Atès que el seu estil de música em resulta totalment aliè i que no conec res del fenomen, mai no gosaria fer-ne la crítica pertinent. Aquest article, lògicament, no té res a veure amb la música.

Res a veure amb la música, però sí amb el personatge que es projecta sobre el músic, amb un instint poderós per al màrqueting de baixa estofa. Parlo de Kanye West, el raper que acaba de protagonitzar la seva darrera boutade, aquesta vegada a la Red Carpet dels Grammy d’enguany. Entaforat en el seu etern look de pantalons, suèter i ulleres negres, musculatura treballada i la pertinent cara de mala llet, West s’ha passejat pel passeig dels famosos al costat de la seva dona, la model Bianca Censori, que lluïa el seu cos privilegiat totalment despullada. Com era previsible, l’han fet fora dels Grammy, el raper ha aconseguit la seva enèsima bufonada i durant uns dies els pobres mortals –entre els quals m’incloc– parlarem del personatge. Personalment volia resistir-m’hi, per allò de no semblar una il·lusa dins del parany, però la foto m’ha fet tanta repugnància, que no me’n sé estar. I no pas per qüestions de patètiques moralines, perquè no és la nuesa d’una dona –altrament bellíssima– el que m’ha regirat l’estómac, sinó la imatge de masculinitat tòxica que ha projectat. És una reiteració de l’ideal del mascle alfa, amb tots els elements propis de l’estereotip: el mascle amb cara de mala hòstia a punt de fotre dues galetes, revestit de poder i domini; ella, bella, despullada i exhibida com a trofeu. El clixé escenificat al detall, xaró, reaccionari i vetust, i tanmateix, encara tan recurrent. I per molt que sigui un producte més de màrqueting, molt propi de l’exmarit de la Kardashian, no deixa de ser feridor. Podem imaginar la imatge a l’inrevés, amb ell amb totes les seves alegries completament a l’aire? Ni ho intentem. Les coses no van així. La cosificació de la dona continua essent un símbol de poder masculí, continua venent i provocant l’admiració de molts imbècils.

Notícies relacionades

¿El tigre d’Europa?

L’increïble i trist viatge de Felipe González

Podria ser que a West i senyora els hagués agafat un atac de dadaisme provocador i la cosa tingués alguna mena de missatge revelador i profund. Però el personatge no permet equívocs. D’una banda el personatge ha tingut múltiples denúncies, la darrera d’aquest passat novembre, acusat per una model d’America’s Next Top Model d’un presumpte abús durant el rodatge d’un videoclip. També una exassistent del raper, Lauren Pisciotta, l’acaba d’acusar de convertir la seva oficina en "un pati sexual", i les acusacions per racisme, homofòbia i antisemitisme han estat nombroses. En aquest punt, ha dit barbaritats dels jueus, ha mostrat la seva admiració per Hitler i li han tancat les seves xarxes diverses vegades. També ha perdut contractes milionaris a causa de les barbaritats que ha proferit. Una joia, en definitiva. I si una joia com aquesta escenifica l’escena de mascle alfa abans referida, el sentit és més que evident.

Amb tot dit, la pregunta és si el personatge –infame, des del meu punt de vista– invalida el músic, i personalment crec que la respost és negativa. El món de l’art està ple de personatges que han deixat obres artístiques importants i, en canvi, han tingut comportaments menyspreables i/o delictius. Per exemple, he llegit amb fruïció Josep Pla –obra completa a casa– i Camilo José Cela, amb La família de Pascual Duarte al pedestal de la biblioteca. Els vaig poder conèixer a tots dos, i la imatge misògina, xarona, grollera i reaccionària que emanaven mai no em va impedir continuar llegint-los. Què hem de dir de Picasso, maltractador confés i tanmateix gran artista. És l’estranya i sinuosa dualitat entre la creació i el creador, fins al punt que una gran obra pot sorgir d’un personatge molt llefiscós i petit. De fet, el mateix Picasso assegurava que tot acte de creació és primer un acte de destrucció. Dels dimonis interiors? No ho sembla, perquè després de la creació, continuen exhibint-los.