Expresident
L’increïble i trist viatge de Felipe González
Les salvatges punyalades de Felipe González a Pedro Sánchez han deixat de ser notícia per reiterades, però que una cosa es converteixi en costum no hauria d’impedir-nos mantenir viva la nostra capacitat de sorpresa. I és que Felipe no malgasta cap oportunitat per fer la traveta al president del Govern, a qui no li perdona l’amnistia, ni la gestió de la dana, ni la seva complicitat amb Zapatero i la seva relació amb Veneçuela, ni per descomptat la seva negociació amb Junts i Puigdemont. Per no perdonar, no li perdona ni tan sols el decret òmnibus: l’expresident s’ha convertit en el primer tertulià anti-Sánchez del país, i no hi ha setmana en què no es quedi a gust amb alguna de les seves diatribes. La qüestió és que, en molt poc temps, Felipe González s’ha convertit en un dels opositors més actius i virulents del Govern, i sembla que ja se’ns ha oblidat el petit detall que presumptament continua sent una de les grans figures de referència del PSOE, en principi el mateix partit que encapçala Pedro Sánchez. Cert, ja sabem que els expresidents són aquests incòmodes gerros xinesos que ningú sap què fer amb ells, i és habitual que, portats pel tedi i per l’ego ferit, es dediquin a enviar pulles als seus successors, com les que enviava regularment Aznar a Rajoy.
No obstant, el que no havíem vist mai és un ex que, sense renunciar a la seva militància en el PSOE, s’alineï de cop amb tota la dreta i extrema dreta mediàtica i política madrilenya. El seu argumentari anti-Govern, anti-Junts i anti-Podem és un calc del manual iracund que firmarien tranquil·lament Jiménez Losantos o el jutge Peinado, tant se val. El que de veritat delata Felipe és que fa mesos que no li sentim ni una sola crítica a Feijóo, ni a Ayuso, ni a ningú del PP, ni per descomptat als mitjans i jutges que els recolzen. Aquesta violència amb l’esquerra es combina amb una sospitosa passivitat amb Vox i la ultradreta: tot i que sembli mentida, no es coneix ni una sola declaració seva en contra, per exemple, de l’ultra Abascal.
És possible que l’únic motiu d’aquest viatge embogit, sempre justificat per raons pàtries, sigui únicament el de protegir el seu compte corrent, però no deixa de ser xocant que un dels presidents més intel·ligents de la democràcia i una de les figures més inspiradores del centreesquerra espanyol acabi els seus dies convertit en un vulgar hooligan de la pitjor dreta que només somia enderrocar el Govern, pel civil o el criminal.
Notícies relacionadesIndiferència
No sabem exactament quin premi li han promès en cas que caigui Sánchez, el que sí que podem constatar és que estem assistint, amb llum i taquígrafs, a uns dels sabotatges més bruts i descarats que es recorden dins d’un partit en la curta història de la democràcia espanyola moderna. Això sí, la verborrea rabiosa de Felipe només ha obtingut, fins al moment, de Sánchez el sempre infal·lible menyspreu de la indiferència. Si Sánchez ha sobreviscut sense problemes al procés, a una pandèmia, a l’amnistia, i a tot l’exèrcit de jutges que no tenen inconvenient a anar contra la seva dona o assaltar-li la Moncloa, difícilment es despentinarà amb els últims monòlegs del gerro xinès. No obstant, faríem bé a no donar-los per normals.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
