Veritats i mentides a la Casa Orsola
L’accés a l’habitatge mai ha sigut fàcil a Espanya. El franquisme va gestionar el pas de milions de persones del camp a les ciutats sense cap tipus de planificació. I va acabar combatent el barraquisme amb tota mena de maniobres especulatives, edulcorades per un sistema de renda limitada que no va aguantar l’arribada del lliure mercat i la integració a la Unió Europea.
La crisi del 2008 es va encebar sobre les classes mitjanes que havien accedit a l’habitatge valent-se dels baixos tipus d’interès però sense comptar ni amb ajudes públiques ni amb lloguers socials. El resultat és que avui gent amb una bona feina no es pot pagar ni la compra ni el lloguer de l’habitatge, especialment si ho vol fer en localitats en les quals competeix amb persones d’altres països, siguin inversors o turistes. Aquesta situació és angoixant i les administracions hi estan reaccionant, amb solucions desenfocades que no ajuden.
En aquest context, hi ha moviments socials de matriu anticapitalista que busquen apropiar-se del comprensible malestar ciutadà. I busquen símbols. Els seus preferits són casos de desnonament promoguts per fons d’inversions o això que ells anomenen grans tenidors. L’últim símbol és la Casa Orsola a Barcelona. No importa que el propietari esperi al venciment de contractes. Ni que l’anterior govern municipal descartés la compra de l’edifici. La Casa Orsola ha d’alliberar-se de la suposada especulació. Tot i que es vulnerin altres drets dels que són també ciutadans com són els propietaris.
En aquest debat, és important que els que pateixen aquesta xacra prestin atenció a qui proposa solucions aparentment màgiques. I els resultats que han donat quan s’han intentat posar en marxa. Sobretot quan han preferit intentar controlar la iniciativa privada abans que impulsar la inversió pública. La complexitat del problema és tal que ningú pot pretendre tenir tota la raó i treure-la a tots els altres. Foragitar els especuladors no pot significar considerar que tot inversor ho és. Seria tan equivocat com pensar que hi ha inquilins que no paguen podent fer-ho.
Arribats a aquest punt l’única solució possible és la mediació. Que es garanteixin els drets de tots. I que es denunciïn els abusos de tots, també dels que pretenen cobrar peatge per dissoldre manifestacions. El tema és prou dolorós perquè ningú vengui regeneradors capil·lars. Els dos ajornaments concedits pel jutjat han evitat una batalla campal, però la solució no pot passar per la prolongació inoperant del conflicte.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
