Desallotjaments eternitzats
Desallotjaments eternitzats
Les factures per pagar pels vicis constructius dels centenars de milers de pisos aixecats de pressa i malament durant els anys del desenvolupisme, amb materials i execució deficients, afegeixen un element més de tensió al ja per si mateix endimoniat panorama de l’habitatge a Espanya. Els desallotjaments per risc de ruïna i enfonsaments d’immobles en localitats de l’àrea metropolitana com Santa Coloma o Badalona, i les dificultats per reallotjar els afectats i tornar a fer habitables les seves llars, són només la punta de l’iceberg del problema. Cada cas específic reclama mesures d’emergència, però també respostes que facin que aquestes no s’eternitzin. Les dificultats que apareixen amb cada un demostren que serà necessari adaptar els mecanismes dels quals disposen les administracions per ajudar a la rehabilitació d’habitatges a la realitat d’un parc envellit i amb carències que van més enllà de l’eficiència energètica o l’accessibilitat. I no és fàcil: ni les administracions poden o han d’assumir el cost de les reformes que recau en els propietaris afectats, ni moltes comunitats de veïns estan en condicions d’assumir la seva responsabilitat sense suport públic en forma d’assessorament, subvencions o crèdits.
La crisi del ciment aluminós, a partir de l’enfonsament mortal d’un bloc al Turó de la Peira, va ser el primer avís evident del problema latent als blocs d’habitatges construïts en els anys 50, 60 i 70. Ara, més de mig segle després, les conseqüències de la construcció de mala qualitat i la falta de manteniment continu per part de les comunitats de propietaris comencen a adquirir proporcions preocupants. Sis de cada deu pisos de l’entorn metropolità es van construir abans del 1980. A Barcelona, vuit de cada deu, dels quals un 10% estan en estat deficient o fins i tot ruïnós. L’Hospitalet ha detectat 4.000 habitatges que necessiten rehabilitació només als barris del nord de la ciutat. Els polígons d’habitatge de promoció pública han sigut objecte en les últimes dècades de plans de rehabilitació que, com el cas de la Mina recorda, encara estan lluny de completar-se. Però les dificultats per sanejar el parc d’habitatges privat són d’altres.
El diagnòstic no és nou. I hi ha recursos per fer-li front, com el programa de rehabilitació del Consorci Metropolità de l’Habitatge (CMH). Els fons Next Generation van identificar en aquest camp una de les estratègies en les quals invertir recursos per millorar l’eficiència energètica i suposen una injecció de recursos que no s’està aprofitant a fons malgrat que iniciatives com el CMH ajudin a vehicular-los. D’altra banda, les seves condicions poden no adaptar-se a algunes necessitats peremptòries i reals. Les comunitats de veïns sovint no tenen ni la sensibilitat ni la capacitat per assumir reformes preventives, ni informació per accedir als recursos disponibles. Programes d’acompanyament com els del CMH serien necessaris allí on no estan desplegats. I, on ho estan, convindria agilitzar-ne la tramitació. Però no n’hi ha prou si no s’estableixen vies de finançament alternatives, més enllà de la limitada capacitat dels ajuntaments, que no es limitin a les procedents d’Europa, condicionades a una millora del 30% de l’eficiència energètica, quan la urgència immediata és la mateixa estructura i habitabilitat de l’edifici.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
