Gaza, ¿una nova Riviera?

La idea és tan forassenyada que, si no fos tan dramàtic el que hi ha passat des de l’atac de Hamàs a Israel l’octubre del 2023, gairebé faria riure. ¿Quina base legal empararia la "presa de control"? ¿Com s’expulsarien 2,2 milions de palestins, sabent que l’èxode de 800.000 després de la creació de l’Estat d’Israel ha sigut una gran causa d’inestabilitat? ¿Amèrica faria ús de la força enviant-hi tropes, en contra del que va prometre en la campanya electoral i després dels fracassos de l’Iraq i l’Afganistan? I la reacció, excepte la de l’extrema dreta israeliana –que ja somiava "netejar" Gaza– i d’alguns dels seus partidaris americans –el senador de Carolina del Sud, Lindsey Graham, amb gran prudència– ha sigut tan contrària –Jordània, Egipte, l’Aràbia Saudita, Turquia...– que la proposta sembla tan desenraonada com impossible.

¿Pot ser com les seves bravates de conquerir Grenlàndia, convertir el Canadà –que no té raó de ser– en el 51è estat dels Estats Units, tornar a fer americà el canal de Panamà, per sostreure’l de la influència xinesa...? Pot ser, però el tema és molt més explosiu perquè el terrorisme islàmic –que segurament no necessita al·licients– ha demostrat el seu gran poder de pertorbació.

Potser –parlant de Trump la predictibilitat és molt arriscada– llança un gran envit per aconseguir després un acord avantatjós. Com un immobiliari que n’exigeix deu sabent que dos és un gran negoci. És, segurament, el que està fent amb les tarifes aranzelàries a Mèxic, el Canadà i la Xina, per després transaccionar una situació per a ell més beneficiosa i per als altres més costosa. I amb els Acords d’Abraham de la seva primera presidència –després de reconèixer Jerusalem com la capital d’Israel– va aconseguir normalitzar les relacions d’Israel amb els Emirats Àrabs i el Marroc.

Trump no creu ni en l’ONU ni en l’ordre internacional construït –amb dificultats i grans fallades– després de 1945. Creu en l’ordre imposat per la força dels forts i la debilitat dels febles. I l’URSS no va desaparèixer pel triomf de la democràcia –Putin encara hi és–, sinó pel seu fracàs econòmic. Era tan ineficaç com una immensa Renfe amb una policia més despòtica que eficaç. Creu que només es pot arribar a la pau amb la força. I que l’exhibició és part de la força. Per això un bon acord amb Putin, amb la Xina, amb Erdogan i amb l’Aràbia Saudita –encara que violin els drets humans– és l’única sortida al desordre mundial. Val més un pacte dels homes forts (ell els superarà si modula la Constitució i té un tercer mandat) que no pas les aparatoses conferències internacionals –com la de Madrid sobre el Pròxim Orient de 1991– que no tenen bon final.

Notícies relacionades

Jenni Hermoso és la nostra Gisèle Pelicot

L’ull crític de Barrachina

La pau per la força, aquesta és la seva aposta. El segon president Bush ja va fantasiejar a imposar la democràcia al món envaint l’Iraq per substituir Sadam Hussein per un règim democràtic. Allò va acabar com va acabar, malgrat que Aznar va presumir de creient i va pensar que estaria en un nou Ialta. Ara Trump aspira a un nou Ialta de debò. Per trossejar el món amb els altres homes forts (Europa no en té) i aconseguir així –encara que sigui pagant– el Nobel de la pau.

Per ara, el que sens dubte ha aconseguit és que, el 6 de febrer del 2025, l’única certesa sigui una gran incertesa. Així no s’encoratja l’economia. Al gener –malgrat el seu triomfalisme– la borsa europea (6,3% l’Eurostoxx 600) es va revalorar més que l’americana (3% de l’S&P). I dimecres una altra jutge federal va suspendre, no per 15 dies sinó fins que parli un tribunal superior, la seva ordre executiva perquè, contra el que diu la catorzena esmena de la Constitució, els fills d’immigrants il·legals no tinguin la nacionalitat americana.