L’art de negociar de Trump
Al president li importa més el missatge que els resultats
Per interpretar les primeres i espectaculars decisions de Donald Trump, no busquin el seu origen als tractats de teoria política, ni tan sols en els ensenyaments de Maquiavelo. Trump té el seu propi manual. The art of the deal, que va publicar el 2015, dos anys abans d’ocupar per primera vegada la Casa Blanca i que és llibre de referència dels que pensen, com Elon Musk, que l’èxit empresarial és proporcional a la testosterona. A l’energia masculina desplegada pel negociador, per dir-ho en paraules de Mark Zuckerberg. L’art de Trump consisteix a negociar a garrotades, sense perdre mai la iniciativa. Així ha començat, agafant els seus dos veïns pels aranzels i obligant-los, en 24 hores, a comprometre’s en el control del fentanil i dels migrants a les fronteres dels EUA. O amenaçant els gazians i tots els àrabs de quedar-se amb Gaza i portar-hi els seus negocis immobiliaris.
No es confonguin: el més important és el missatge, no el resultat. Tothom sap que el fentanil continuarà consumint-se als EUA, mentre hi hagi les sinistres condicions socials que justifiquen la seva presència. Ningú creu que Gaza acabi sent un Mar-a-Lago on vagin a passar les seves vacances els xeics del Golf. ¿Què més fa? ¿De què es tracta? De justificar la foto amb el bat de beisbol i de construir un relat que pot unir els seus, tot i que provoqui l’esglai a mig món. El còctel de fentanil, immigració i criminalitat no té parangó. L’enemic a casa. L’horror als carrers de les ciutats. El pànic per a tots els que tenen una cosa per perdre. Un espantall que ha durat 24 hores i ha justificat enviar els primers migrants, criminals per descomptat, a Guantánamo. ¡Clean, clean, clean! Netejar. És el verb més utilitzat pels seus seguidors a les xarxes socials. Netejar també Gaza de tots aquests miserables que no saben el tresor que trepitgen. Els enviarem a una "zona bonica", va explicar Trump davant d’un Netanyahu extasiat. El Sinaí i els deserts de Jordània.
Notícies relacionadesTornem al llibre sobre l’art de negociar. Si se’n volen estalviar la farragosa lectura, vegin El aprendiz, l’excel·lent biopic que Trump va voler prohibir i que explica d’on ha sortit aquest personatge que avui està assegut a la mateixa butaca que van ocupar Washington, Roosevelt, Eisenhower, Kennedy o Carter. La primera regla és "atacar, atacar, atacar"·. La segona és negar-ho tot. I la tercera és tenir la suficiència necessària per dir que sempre has guanyat, tot i que t’hagis clavat una hòstia monumental, com li va passar a Trump amb els fracassats projectes del Taj Mahal, del Castle Associates o amb dos megaresorts que també portaven el seu nom. Un dels homes que va gestionar el seu negoci immobiliari ha revelat alguns detalls més sobre les maneres del nou inquilí de la Casa Blanca. Per a Trump, l’art de la negociació consisteix a saber exagerar les seves capacitats i a mitigar les seves debilitats. Això li permet pensar en gran, tot i que sembli una bogeria (Gaza). A saber ser dur, cruel, si cal, quan li convé (Panamà), i acceptar coses arreglades en un no-res, per telèfon o mail (Mèxic i el Canadà). Del que es tracta és de seguir endavant. També li agrada jugar amb acords no vinculants i és una meravella en el desenvolupament de relacions personals que permeten desconcertar el contrincant. Ho va intentar amb Xi Jinping, emportant-se’l a jugar a golf, però fa vint-i-cinc segles que els xinesos llegeixen Sun-Tzu. L’última de les regles és alimentar els mitjans amb titulars sensacionalistes (amb Elon Musk de portanoves, ja no li fa falta festejar el New York Times).
En alguna ocasió Trump ha explicat que, per a ell, l’important de tota negociació no són els diners, sinó "playing the game", o sigui, jugar el joc. Cadascú s’excita amb el que pot, i res s’ha d’objectar del fet que un home busqui en l’exercici dels seus privilegis la seva font de plaer. Pot ser que molta gent ho vegi així. Com el principi d’una sèrie fascinant i de final incert. Si no fos perquè som davant un president dels EUA, la logorrea imperial del qual té conseqüències, ens ho passaríem en gran.
